Necessitem Raimon

Escrit per Ramon Ramon 

Raimon no diu res. Raimon calla. A Espanya s’ha desenfrenat la repressió antidemocràtica contra l’independentisme català, l’intent d’humiliar una ideologia democràtica i pacífica, de porgar-la mitjançant la coacció i el xantatge judicials —amb presó inclosa—, i Raimon opta pel silenci. És un silenci legítim, sens dubte. Tothom té dret a tancar la porta de casa i descansar del carrer sense que els vigilants ideològics l’amonesten. Ningú pot qüestionar a Raimon —com es féu a Joan Fuster cap al final de la seua vida— el seu dret indiscutible a la no-intervenció pública. Però hi ha silencis —els d’aquells que considerem autoritats morals— que percebem com un gran buit, com una mort cultural. Raimon ha dit clarament que no és independentista, que no creu encertada ni viable la via unilateral de trencar amb Espanya. I ningú, per això, pot dubtar del seu catalanisme, de la seua profunda estima per Catalunya —més profunda que la que demostren alguns independentistes—, de la seua merescudíssima condició de referent de la catalanitat. Però la democràcia espanyola pateix una descompressió tan brusca que, ideologies a banda, tot demòcrata sense lleganyes s’hauria d’adonar que és a punt d’estavellar-se. Espanya, com a estat democràtic, és un munt irreciclable de paperassa mullada.

Raimon ha parlat d’història, llengua i literatura amb el digital de cultura, dies abans d’estrenar els seus quatre concerts al Palau de la Música.

Raimon no és el típic progressista espanyol —molt comú en el món de l’art i de les lletres— acomodat en coartades i excuses gallinàcies. Raimon no fuma porros amb la policia. Raimon té l’olfacte prou fi per saber identificar els fums de qualsevol crematori. Per a mi és una de les figures artístiques més sòlides de la cultura europea del darrer mig segle. Els europeus no ho saben —ni els espanyols, ni tan sols els catalans o els valencians—, però Raimon —amb la mà de la música i la poesia— ens ha fet pujar un esglaó en l’escala escarpada de l’evolució cultural —perquè és gràcies a creadors com Raimon que ens convencem que existeix una mena de progrés dins la cultura. Potser Raimon calla perquè no vol ser adotzenat, desnaturalitzat, envasat intel·lectualment pels esbarts mediàtics de l’independentisme català. Potser calla perquè pensa que el seu crit públic ja no té poder. Potser calla perquè té un alt concepte del ser humà, de la seua capacitat i voluntat per a sortir indemne dels laberints de la foscor, i no cal il·luminar-lo des de dalt. Però necessitem Raimon. La democràcia necessita Raimon. No tenim dret a demanar-li res. Només tenim el deure d’agrair-li el tot de bellesa que ens ha llegat. A mi, però, ja no em fa vergonya pidolar: en aquestes nits tan fosques, la veu de Raimon podria ser una gran llum.

[Foto: Laia Serch - font: www.nuvol.com]