Si a cadascú de nosaltres ens demanassin algun fet transcendental de la nostra vida, és molt probable que moltes respostes estiguessin associades a algun esdeveniment musical. En el meu cas, recordo perfectament quan una vintena llarga de noies i nois de l'institut arribàrem al carrer de Jaume III de Mallorca, on hi havia el consolat americà, i hi llençarem ous i tomàquets -comprats amb la setmanada- mentre cridàvem "assassins, assassins". Era el 6 d'abril de 1994 i havia mort en Kurt Cobain, el líder de Nirvana. Avui en dia, continuo pensant en la possibilitat seriosa que aquell suïcidi fos un assassinat. Nirvana era massa nihilista per a la joventut dels noranta.
Per a en Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1964) la música ha estat quelcom molt important però sobretot en els anys de la Transició, aquella gran mentida que encara no hem superat, i si no basta que mirin què passa quan es fan acudits sobre en Carrero Blanco. Ara els Quaderns de la Font del Cargol han recollit quinze textos sobre la música i els han aplegat en el llibre -des d'ara considerat ja com a imprescindible- La música i nosaltres, que compta amb el subtítol Una mirada als anys de la Transició.
Deixau-me que m'aturi per un moment en l'edició. El llibre és impecable. Lletra generosa, ben maquetat, agradable al tacte. En un temps en què entre les petites editorials hi ha de tot, des de l'excel·lència fins a la barroeria, resulta convenient destacar la feina que fa la gent que fa bé les coses. Els textos de Vicenç Pagès són una petita meravella i ara hi entrarem, però cal remarcar que es complementen amb deu fotografies sensacional de Francesc Fàbregas, possiblement una de les persones que millor ha sabut immortalitzar un acord en aquest país.
Així, en Pagès aprofita per parlar-nos, en la primera part del volum, de Serge Gainsbourg, Abba, la música negra, AC/DC, David Bowie, The Clash i Johnny Rotten i Salvador Dalí. A la segona part parla de com són d'esquerpes les muses; de la música iè-iè, d'en Ramon Muntaner, de Mecano, de la transició que va de la nova cançó a la movida, de l'era de la citació o dels Manel. El volum està estructurat com si fos un LP de vinil: 7 temes en una cara, 7 temes en l'altre. Un petit proemi sobre Nick Hornby i una coda sobre Lou Reed com si fos un Bonus Track. L'única cosa que es pot criticar és que no hagin optat per fer un àlbum doble, perquè el lector es queda amb ganes de molt i molt més.
A través dels texts, en Vicenç Pagès va desgranant una radiografia sentimental personal però que a la vegada és col·lectiva i ens mostra quelcom fonamental: la història musical del país (sobretot la de la recepció del que venia de fora) ens l'han furtada. Ningú no ens ha explicat què escoltaven els joves de la seva generació i sobretot ens han volgut vendre una imatge falsa de continuïtat, uns; o de trencament, els altres. Em quedo amb una de les reflexions de Pagès: a la discoteca casolana de l'època convivien els discos dels pares amb els dels fills i sobretot s'escoltaven fins a l'avorriment. Era l'època en què es consumien els discs sencers i no els temes de forma individual. Era l'època en què la gent era fan dels grups i no de singles més o menys afortunats. Era l'època en què la llibertat passava per tenir un tocadiscos a l'habitació pròpia. Això també forma part de la nostra història i en Pagès ho apunta amb aquest llibret que amb el temps serà una de les joies buscades i preuades dins la bibliografia de qui avui per avui és, de llarg, el millor escriptor de la seva generació. Oi que els col·leccionistes també busquen rareses i gravacions estranyes dels seus grups preferits? Doncs ara podeu posar un nou Pagès a la vostra col·lecció. I ho agraireu. Perquè la música som nosaltres.
SEBASTIÀ BENNASAR
La música i nosaltres
Vicenç Pagès Jordà i fotografies de Francesc Fàbregas
Quaderns de la Font del Cargol (Cossetània Edicions)
Valls, 2017
[Font: www.revistabearn.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário