7 lliçons per a una llengua mitjana: el català

Escrit per Vanessa Bretxa

Avui parlarem del català com a llengua mitjana. Una de les línies de recerca principals del CUSC-UB és l’estudi de les condicions que permeten la sostenibilitat de les llengües no hegemòniques. I una de les conclusions més recurrents és que les dinàmiques de manteniment, substitució i recuperació de les llengües del món responen a una munió de factors que s’interrelacionen de manera complexa. Partint d’aquesta premissa es va desenvolupar el projecte "La sostenibilitat de les comunitats lingüístiques mitjanes en l'època de la globalització: noves tendències, noves solucions?". Aquest projecte tenia com a objectiu millorar la comprensió de les dinàmiques sociolingüístiques d’un seguit de llengües que tinguessin una demografia similar a la del català i semblessin raonablement sostenibles, per tal extreure’n lliçons per a les que estiguessin en situació més inestable. Les comunitats lingüístiques que es van analitzar i comparar van ser: el danès, el txec, l'eslovè, el neerlandès, l'hebreu, el letó, l'estonià, i el finès. Aquí, us resumiré les set lliçons més destacables que se'n van extreure:

1) Diversitat lingüística sostenible. Fins i tot enmig de la globalització, hi ha un munt d'espai per a la diversitat lingüística sostenible per a les comunitats lingüístiques mitjanes (CLM). Tot i les múltiples diferències històriques, hi ha un bon nombre de models reeixits de comunitats lingüístiques que ofereixen una sostenibilitat lingüística per al català. Per descomptat, cada comunitat té les seves pròpies característiques i no es troben dos casos idèntics, però hi ha prou punts en comú per extreure una sèrie de lliçons aplicables a altres comunitats lingüístiques mitjanes.

2) Llengües funcionals per a tots els àmbits. Les CLM no tenen la necessitat de comptar amb una llengua internacional en la majoria d'àmbits per tal de ser econòmicament pròsperes. Els estudis demostren que les llengües mitjanes poden ser perfectament viables a l'administració, a l'educació, en el món dels negocis, en els mitjans de comunicació, a Internet, i pràcticament totes les esferes de la vida, sense obstaculitzar el progrés i el benestar. No cal canviar a una gran llengua majoritària per la major part de les activitats de la vida quotidiana.

3) Necessitat d'un Estat. Les CLM necessiten polítiques públiques favorables, i les polítiques públiques es fan pels Estats. La comunitat més vulnerable, no és la més petita, sinó l'única que no compta amb el suport d'un Estat propi o propici. La lliçó és clara. Malgrat tots els canvis introduïts per la globalització, i malgrat la pèrdua d'autonomia dels estats-nació, a fi de garantir la viabilitat en el segle XXI, els Estats i les polítiques són crucials.

4) El paper de l'anglès. Mentre que en termes generals els mercats són bastant oberts a les llengües mitjanes, les pressions del mercat en favor de la simplificació també existeixen, i aquestes pressions afavoreixen sobretot l'anglès i, depenent de l'ecosistema lingüístic particular cap a altres llengües principals. L'anglès ha fet incursions en alguns àmbits de moltes de les CLMs analitzades. Ara bé, els àmbits on l'anglès ha anat creixent, no són tan nombrosos com d'entrada era esperable; deixant de banda la seva funció de llengua franca entre els parlants de diferents L1, el progrés de l'anglès se centra al voltant de quatre àrees: la investigació, la tecnologia, l'educació superior, i l'entreteniment. Totes aquestes àrees mereixen una atenció especial, i seria poc recomanable predir que la difusió d'anglès no entrarà en altres àmbits. Però també cal recordar que els Estats també tenen molts instruments per mantenir les llengües estrangeres a una certa distància quan sigui necessari.

5) Llengües completes i elaborades. Les CLM analitzades han desenvolupat llengües completes i elaborades, que utilitzen de manera efectiva en la majoria d'àmbits de la vida, encara que no sempre de forma exclusiva. Curiosament, tot i que sovint es col·loquen en un ecosistema multilingüe, cap de les comunitats ha mostrat un patró de distribució lingüística diglòssica ―no s'ha detectat una distribució de les llengües segons els àmbits d'ús―, a part del fet que l'anglès s'utilitzés sobretot en les interaccions amb parlants d'altres llengües. Així doncs, la sostenibilitat pot no requerir l'exclusivitat de la llengua a tots els àmbits, però seguir el principi de subsidiarietat lingüística ―tot allò que pugui fer una llengua local que no ho faci una llengua global― pot ajudar a la sostenibilitat a llarg termini.

6) El bilingüisme és viable. Una sisena lliçó podria ser que la sostenibilitat lingüística no requereix societats monolingües. Molts moviments de revitalització lingüística pensaven que el monolingüisme era l'única manera de superar la substitució lingüística, però la bilingüització general de la població sembla ser també compatible amb manteniment lingüístic. En termes generals, les CLM analitzades són àmpliament bilingüitzades en una o fins i tot més d'una llengua. Cap de les llengües mitjanes analitzades es veu desplaçada per una llengua internacional més gran.

7) El repte de la diversitat etnolingüística. La diversitat etnolingüística és crucial per a la sostenibilitat de les CLM, més que no pas la demografia, però no és necessàriament un fet fatídic. Alguns dels casos analitzats han demostrat que les llengües mitjanes poden sobreviure fins i tot en contextos d'alta diversitat etnolingüística. La qüestió és com gestionar democràticament els escenaris més complicats perquè no evolucionin cap a la substitució lingüística.

Per més informació:

Vila, F. X. (Ed.). (2012). Survival and Development of Language Communities: Prospects and Challenges. Bristol ; Buffalo: Multilingual Matters.

[Font: www.racocatala.cat]