Alejandro Jodorowsky: «A mi em va tocar el talent d'imaginar»

Per Julián García

Alejandro Jodorowsky, director, escriptor, pintor, escultor, mim, marionetista, tarotista i guaridor psicomàgic, entre moltes altres facetes, estava apartat del cine des del 1980. Ara, l'artista xilè (Tocopilla, 1929) torna a escena per partida doble: per un costat, amb la seva nova pel·lícula, la catàrtica autobiografia La danza de la realidad; per l'altre, amb el documental Jodorowsky's Dune, de Frank Pavich, en què es relata el fallit intent de Jodorowsky de traslladar al cine Dune, de Frank Herbert. Les dues pel·lícules es van projectar ahir a Sitges dins de la secció oficial. «Se'm fa estrany estar en un festival de cine fantàstic. Potser el públic protestarà, perquè el meu film no és precisament de vampirs, però, vaja, algun mutilat hi ha», fa broma l'autor de la lisèrgica El topo (1970) amb una energia, amabilitat i lucidesa que desafien la lògica dels seus 84 anys.

-Nicolas Winding Refn li dedica la seva pel·lícula Solo Dios perdona, que vam veure l'altre dia al festival.

-Sembla que jo li vaig fer un favor molt gran quan ell estava fent Drive. Jo llegeixo el tarot a vegades als meus amics i ell tenia l'angoixa d'anar a filmar a Hollywood. Jo li vaig dir: els productors no són artistes, són comerciants, i et criticaran i diran moltes coses. Tu somriu sempre i els dius que sí a tot, que després se'n van i se n'obliden. I ho va fer: els va dir que sí a tot i després ell va fer el que va voler. Drive va ser un èxit i m'ho va agrair.

-¿Li agrada el cine de Winding Refn?

-És el que més m'agrada dels directors d'ara. És formidable. Li recomano Bronson, aquesta s'ha de veure. Només espero que no se'l mengi Hollywood, perquè he vist molts directors de talent que després només fan pel·lícules de monstres. Per sort, Solo Dios perdona no té res a veure amb el cine d'avui de Hollywood. Jo li vaig rentar el coco i potser m'acabarà odiant tota la vida (rialles).

-Senyor Jodorowsky, després de 23 anys sense fer cine, ¿trobava molt a faltar posar-se darrere de la càmera?

-Moltíssim, però vaig fer altres coses mentrestant: llibres, còmics, teatre, conferències... Jo, mira, no volia transigir. Crec que el cine és art i els productors creuen que només és negoci. El cine s'ha convertit en només entreteniment. Vas al cine i en surts igual que hi has entrat. No et causa cap canvi. És un acte de relax, com un cigarret, un còctel, però no te'n queda res. ¿Qui pensa ara en Avatar, que va costar 400 milions de dòlars? ¡L'he oblidat, ja no en queda res! Jo vaig veure de molt jove El perro andaluz i la imatge de la dona a qui tallen l'ull no l'he oblidat. És una cosa que et produeix una riquesa interior, que et canvia.

-És, suposo, el que vostè sempre ha intentat amb el seu cine.

-Jo he pretès fer un cine artístic, no avorrit, buscant en les profunditats de l'inconscient, de l'esperit humà; que donés alguna cosa a l'espectador perquè no sortís igual del cine. Com qui es pren un LSD. El cine dels productors és com 20 litres de coca cola. I el cine d'art és una petita píndola de LSD.

-Amb la perspectiva del temps, ¿creu que va ser millor no haver fet Dune, que ja forma part de la seva llegenda?

-Sí, hi estic d'acord. Quan Frank Pavich [director de Jodorowsky's Dune] va venir a veure'm, jo no el coneixia. Creia que era un boig que volia fer un documental sobre una cosa que no s'havia fet mai. Dune en realitat no es va fer per culpa meva. Hollywood em va tenir por, em va veure un boig, perquè jo volia fer una pel·lícula de 12 hores o més. I fixa't que ara en fan: hi ha les trilogies, les sèries de televisió.

-Al documental, precisament, vostè fa un emotiu discurs final sobre la necessitat de crear i parla del seu propi cervell com d'«un univers en constant expansió».

-És cert. Jo sempre havia volgut viure del cine, però un dia, estafat pel productor de Tusk (1980), em vaig trobar en la pobresa absoluta, amb una família amb nens i tot. M'havia de guanyar la vida. ¿I què tinc jo? La imaginació. Vaig fer còmics, El Incal, La casta de los Metabarones... Totes les persones tenen un talent, però cadascú diferent. A mi em va tocar el talent d'imaginar, i així és com visc: creant personatges, històries, aquesta mena de coses.

-Senyor Jodorowsky, ¿com qualificaria La danza de la realidad? ¿Una obra compendi o un nou inici?

-Si em moro demà, és un testament. Si segueixo viu, és un come back. Si visc, en faré una altra, en faré més. I si no, serà un testament on mostro per què vaig fer les pel·lícules que vaig fer, d'on vénen les meves imatges. 

-Quatre dècades després d'El topo, ¿què creu que ha guanyat i què ha perdut pel camí?

-Un no perd mai perquè som com les branques d'un canelobre. Primer ets nen, després adolescent, després madur i finalment vell. Aquestes fases, si les vius, et donen alguna cosa. Ara el meu cervell no és el mateix d'El topo. Llavors estava ficat en la recerca de la il·luminació zen, però això ja ho vaig passar. Ara busco la pau, la felicitat.

-Vostè s'ha dedicat al mim, al teatre, al tarot, al cine...

-I ara practico un art que considero que és la literatura d'aquest segle. El Twitter.

-L'hi anava a preguntar. És molt actiu des del compte @alejodorowsky.

-Aquí hi ha la poesia, la literatura, aquí hi és tot. Aquí és on els joves em comprenen. Gairebé tinc un milió de seguidors. ¡I no n'he comprat cap! (riu). Jo els respecto, no els explico idioteses, els parlo sense ego sobre el sentit de la vida. Un dia em van preguntar què era la poesia. Jo els vaig dir: la poesia és l'excrement lluminós d'un gripau que es va empassar una cuca de llum. Comentaris entre còmics i poètics. Ara és l'art que més m'interessa, a part del cine.

-No sembla gaire content de la deriva del cine actual.

-Bé... No en vull malparlar, però és terrible. És l'imperi dels productors i de l'ego immens de les estrelles. ¿En què ha desembocat el cine? En les sèries de televisió. Les sèries no tenen fons. Hi estàs enganxat durant cinc anys, s'acaben i arriba el no res. És l'art de l'entreteniment, només un sistema industrial. I l'essència de la indústria són els diners. ¿Però des de quan l'art s'ha mesurat pel déu dòlar?

-Hi ha joves que avui disfruten amb les seves velles pel·lícules. ¿Què li sembla?

-M'agrada que les descobreixin ara, però és que ¡jo estava avançat 30 o 40 anys! Sóc com un gladiador ple de cicatrius. En la primera pel·lícula que vaig mostrar a Mèxic em volien matar amb la pistola a la mà. Va ser un escàndol. Però quan un és artista, s'ha d'avançar al seu temps. 

[Foto: DIEGO CALDERÓN - font: www.elperiodico.cat]