Al meu darrer article a Núvol vaig parlar dels correctors que no
respecten els dialectalismes. Avui tractaré d’un tema diferent. Com cal
fer servir els dialectes en les traduccions literàries?
 |
| Marcel Proust |
Si bé m’enamoren els dialectes de la nostra llengua, pensi que, en la
traducció, cal mostrar-se molt prudent. Tinc un mal record de les
traduccions d’A la recerca del temps perdut per Jaume Vidal Alcover. La traducció de Vidal Alcover em va semblar pèssima perquè ‘mallorquinitzava’ massa la prosa de Proust.
Respecti la variant mallorquina amb les seues conjugacions
clàssiques, el seu lèxic granat, però em molesta una llengua massa
dialectal en les traduccions de novel·les clàssiques. No conec cap
traducció al català correcta de L’educació sentimental de Gustave Flaubert, però segur que hauria sortit pitjor en català rossellonès, alguerès o pallarès.
Acabi de traduir La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi i
he emprat un català molt més normatiu que en la meua obra personal. És
una qüestió de versemblança i de bon gust. Només la llengua de Pompeu
Fabra pot reproduir la majestat del francès de Pancrazi. Traduir
Tolstoi, Shakespeare o Balzac en català del Rosselló em sembla una
bajanada. I què de l’admirable traducció dels Assaigs de
Montaigne per Vicent Alonso? Hem de recordar que la variant valenciana
no és un dialecte qualsevol. La meitat dels locutors catalans parla
valencià i l’hem de considerar tan normativa com la variant central.
Crec que el tresor lèxic dels dialectes (Sóc més reservat per la
morfologia verbal.) pot revelar-se molt útil per la traducció de la
poesia i del teatre. M’imagini perfectament una bona traducció
rossellonesa o valenciana de la trilogia marsellesa —Marius, Fanny, César— de Marcel Pagnol.
A tall de conclusió, crec que una llengua normativa s’imposa en la
traducció de la novel·lística, amb excepcions naturalment. El dialecte
pot aparèixer, amb moderació, al teatre, en la poesia i l’assaig.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário