El polemista que pensava amb estil
No sé exactament quan vaig veure per primera vegada el programa La Clave, que presentava i moderava José Luis Balbín. Estic segur que era abans de 1983, perquè el recordo en blanc i negre i a casa no vam tenir tele en color fins a aquell any, després que la riuada de l’any anterior ens deixés amb una mà al davant i una altra al darrere.
Els qui ja teniu una edat deveu recordar que el programa s’emetia el divendres a la nit per la Segona Cadena de Televisió Espanyola, la famosa UHF, des de 1976 fins a 1985 —després va passar a Antena 3 (1990-1993), però jo ja no el veia. Tenia un format interessant: la part central era un debat sobre un tema d’actualitat, precedit per una pel·lícula que servia d’introducció al tema.
Les persones convidades sempre eren gent rellevant, que sabia molt del que parlava i, a més a més, s’escoltaven les unes a les altres, amb posicionaments sovint molt distants i opinions contundents, però sense una paraula més alta que una altra, sense aldarulls.
Us conto tot això amb la nostàlgia d’adonar-me que els debats que veig ara en les televisions em fan ganes de plorar.
En fi, que llegint L’ànima de l’home sota el socialisme i La decadència de la mentida, que Edicions de la Ela Geminada edita en un sol volum, he pensat que qualsevol cadena de televisió estaria ben contenta de tenir Oscar Wilde en els seus programes de debat. L’irlandès, un home trasplantat del Renaixement, sí que sabia de tot i, a més a més, com a bon polemista, dotat d’una intel·ligència, una capacitat d’anàlisi i un enginy superlatius, devia ser tot un espectacle sentir-lo parlar.
Pel títol podríem pensar que aquests dos assaigs publicats el 1891 tracten temes ben diferents. En certa manera, és veritat, però si els analitzem amb calma, ens adonarem que realment acaben centrant-se en el tema que més va obsedir intel·lectualment Wilde, la teoria de l’art per l’art.
 |
El primer, L’ànima de l’home sota el socialisme, òbviament, té una càrrega més política, més social, però Wilde l’escriu des de l’únic punt de vista que concebia, el de l’artista. Amb una mirada més aviat anarcocomunista que no pas socialista —empro els termes a la manera contemporània, més que no pas a la del segle XIX—, la supressió de la propietat privada hauria de posar fi a la pobresa. Pel que fa al treball, les màquines, que han de ser propietat de tots, han de ser les encarregades de fer “tot treball no intel·lectual, tot treball monòton, tediós, tot treball que té a veure amb coses horroroses i que implica unes condicions desagradables”. L’estat, la col·lectivitat com a associació voluntària, “amb l’organització de les màquines, subministrarà les coses útils” i “les coses belles seran obra de la individualitat”.
Com a bon hedonista que era, el que Wilde tenia en ment era el gaudi, era aconseguir que cap humà no hagués de fer cap cosa molesta o penosa:
“Mentre la humanitat s’estarà divertint o gaudint d’un oci cultivat —car aquesta és la meta de l’home, i no pas el treball—, o fent coses boniques, llegint bons llibres, o simplement contemplant el món amb admiració i delit, les màquines faran tota la feina necessària i desplaent.”
És cert que transcorreguts més de cent trenta anys des que Wilde va escriure tot això, i amb l’experiència dels països soviètics, costa ser tan optimista com ell —potser idealista el definiria millor—, però jo continuaria navegant cap a la Utopia perquè, com afirma:
“Un mapa del món on no figurés Utopia no seria digne de ser mirat, perquè ometria l’únic país al qual la humanitat no para de desembarcar. I quan la humanitat hi desembarca, mira més enllà i, veient un món encara millor, torna a hissar les veles. El progrés és la realització de les utopies.”
Si hi ha una cosa que em sorprèn en aquest assaig és que no hi hagi referències explícites a El capital, de Marx. De fet, no hi parla ni de Karl Marx ni de cap altre dels grans teòrics que es troben a la base intel·lectual del moviment. Segur que Wilde el coneixia, però estava molt més interessat a derivar el seu assaig cap al vessant artístic. Per això el que sí que hi ha és una amplíssima mostra de referències literàries.
Més referències literàries —i artístiques i filosòfiques— hi ha en La decadència de la mentida. Si el títol us ha fet pensar, com a mi, en l’imperatiu categòric kantià de no mentir mai, oblideu-vos-en. No hi té res a veure. Aquest assaig és exclusivament un tractat d’estètica en què Wilde reivindica que l’art, per ser art vertader, s’ha d’allunyar completament de la realitat, l’art ha de ser mentida, amb una concepció ben pròxima al que trobem en el mite de la caverna de Plató —a qui, ara sí, Wilde esmenta—, perquè no és l’art que ha d’imitar la vida, sinó la vida que ha d’imitar l’art:
“La natura no és la gran mare que ens ha infantat. És creació nostra. És en el nostre cervell que adquireix vida. Les coses existeixen perquè les veiem, i el que veiem i com ho veiem depèn de les arts que han influït en nosaltres.”
Formalment, aquest assaig se’ns presenta com un diàleg, a la manera dels filòsofs clàssics, entre dos personatges, Cyril i Vivian. La veu de Vivian, l’alter ego d’Oscar Wilde en el text, és molt més potent, però Cyril, més que no pas un antagonista esdevé el suport que, amb les seves intervencions, fa progressar l’argumentació de l’amic i, de tant en tant, les resumeix i ens les fa més intel·ligibles.
En un desplegament intel·lectual que ben pocs autors devien poder fer llavors —dir que Wilde era un lector àvid és fer força curt—, en La decadència de la mentida, hi trobareu des de referències a autors clàssics grecs, llatins i anglesos —Plató, Aristòtil, Eurípides, Heròdot, Homer, Horaci, Ciceró, Suetoni, Tàcit…; també, inevitablement, Shakespeare i la Bíblia—, als més o menys contemporanis, en anglès, en francès, en alemany, en rus, sia per lloar-los sia per enfonsar-los en la misèria més absoluta: Defoe, Ruskin, Stevenson, George Eliot, Meredith, Dickens, Balzac, Zola, Goethe, Turguénev, Dostoievski, als quals, a més a més, relaciona amb pintors i amb músics, fins al punt que, per exemple, ens parla dels artistes japonesos Hokusai, Hokkei, de qui, com podeu imaginar, reconec que no n’havia sentit a parlar mai.
Si hem de posar un però a aquests assaigs, i ben probablement a tota la producció de Wilde, és l’actitud classista, de superioritat, que traspua la seva dicció. Aquí, per exemple, he arribat a tenir la sensació que exigeix una revolució per al poble però sense el poble. De tota manera, si us ho mireu amb dosis d’ironia, estic segur que li ho perdonareu. La qualitat de la seva obra supera qualsevol objecció.
Aquesta edició té una breu introducció de Salvador Oliva que, com el conjunt del llibre, no us podeu perdre.
Traducció de Jaume Creus
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário