Escrit per Joan Garí
L’any 2014, Vicenç Villatoro va publicar Un home que se’n va, on recuperava la memòria del seu avi per part de pare, Vicente Villatoro Porcel. Aquesta branca de la família va emigrar des de Castro del Río (Còrdova) a Terrassa, on va nàixer Vicenç. Com totes les biografies travessades per la guerra, és aquest exasperat parèntesi bèl·lic el que marca més decisivament la peripècia vital de Villatoro Porcel.
En arribar als 50 anys, el Villatoro escriptor va sentir la necessitat d'abordar la crida dels ancestres. La casa dels avis, llibre de què m’ocuparé ací, naix també d’aquesta pulsió, en aquest cas per la branca materna. Però no avancem esdeveniments.
Durant la guerra, Villatoro Porcel és escollit per formar part del Comité del Front Popular a Castro. És un republicà moderat, un burgés liberal. En els primers mesos de contesa, els anarquistes organitzen a Castro –i allà on poden– la seua Acràcia ideal. Un periodista austríac que passa per allí, Franz Borkenau, diu que aquesta gent de la FAI li semblen anabaptistes del segle XVI. Ho conta en un llibre, The Spanish Cockpit, que es va traduir a Espanya com a El reñidero español –un títol eufònic i suggestiu. Borkenau, que acaba de desencantar-se del marxisme, comprén perfectament que el que s'assaja a Espanya és només un petit paper preparatori per al reñidero mundial.
Acabada la guerra, els Villatoro emigren a Terrassa als anys 50. Allí acabaran també els avis de la branca materna de l’escriptor, els Lamolla. La nissaga dels Lamoglia era originària de Nàpols. No era gent d’alt llinatge. Escriu Villatoro:
N’hi ha que diuen que la història de la Catalunya contemporània es pot explicar a través de cent famílies, les que manen, les que han manat sempre, les úniques que compten de veritat. Aquesta no n’és una.
No hi ha una casa dels avis italians ancestral i pairal, al seu país. La casa a que fa referència el títol del llibre és la casa d’Artur Lamolla i la seua dona a Canet. És aquest edifici el que mitifica l’autor d’El retorn dels Bassat.
Els Lamolla acaben vivint a Terrassa, on els sorprén l’esclat de la Guerra Civil. Artur Lamolla ja milita en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). S’apunta a la Columna Companys –després Macià-Companys– i se’n va al front d’Aragó. Aquest episodi estava absent dels records familiars. L’ha hagut de poar Vicenç Villatoro dels escassos testimonis materials que hi han sobreviscut i investigar-lo a posteriori.
Lamolla combat a la zona d’Alcanyís. Allí arribarà Georges Orwell més tard, el més famós dels brigadistes internacionals –i un dels més clarividents. Orwell deixarà constància de les seues vivències bèl·liques en textos essencials. Artur Lamolla no en parlarà mai, del que ha viscut al front.
Amb el seu pesant silenci al sarró passa la frontera amb la resta de l’exèrcit republicà i comença el seu periple pels camps de concentració francesos: Argelers, Bram, Septfonds. Quan és a Bram hi acudeix un fotògraf que tindria gran fama: el valencià Agustí Centelles.
Vicenç Villatoro va disposant totes aquestes vivències extretes del fons de la memòria familiar amb una prosa incisiva i detallista, fins a bastir una obra major del memorialisme. És conscient que fa un llibre sobre la realitat que està resultant tremendament literari. Però adverteix: “La vida és més recargolada que les novel·les”.
D’una manera o altra, la història de les últimes cinc generacions de la seua família està marcada per la guerra, per una o altra guerra. I ara el seu fill Aleix, que ha participat en els fets d’octubre del 2017, ha d’assumir responsabilitats judicials. Almenys en una cosa s’ha avançat: els qui van proclamar –breument– la independència de Catalunya ho han fet amb l’única arma de la paraula. Potser els nets de Villatoro, doncs, visquen sota el règim polític que siga, ja seran completament immunes al malefici bèl·lic familiar.
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário