Nosaltres, els llibreters

L’historiador lleonès José María Gago ha estudiat el món editorial valencià entre 1962 i la primera dècada democràtica. I n’ha extret una conclusió clara, reflectida en un llibre: el redreçament nacional va ser-ne el principal esperó.   

Escrit per Víctor Maceda

No és casual que l’historiador lleonès José María Gago González, autor de nombroses investigacions sobre els moviments socials i culturals sota el franquisme, decidira fixar el 1962 com a data d’inici de Progresistas, demócratas y valencianistas. Editores y libreros en el País Valencià: 1962-1989 (Institució Alfons el Magnànim, 2023), el seu estudi sobre les editorials valencianes sorgides enmig de la dictadura.

El pes determinant de l’obra de Joan Fuster al País Valencià, amb la publicació de Nosaltres, els valencians com a punt d’inflexió, ha convertit aquell any en una mena d’epifania. La manera com l’assagista de Sueca va sacsejar consciències fou l’espurna de moltes altres disrupcions en àmbits com l’associacionisme, la cançó… I també, és clar, el món editorial.

Per això Gago pren com a punt de partida el 62, l’origen de tot plegat. Perquè, com deixa anotat evocant les paraules del malaguanyat Ernest Lluch, Nosaltres, els valencians “separa la nostra història de la nostra prehistòria”. Però és que, a més, l’any 1962 també és “el de la reaparició de l’editorial L’Estel sota la direcció de Manuel Sanchis Guarner”, precisa Gago a la introducció de la seua obra.

                        Carles Salvador

D’aquella dècada dels seixanta són les altres dues editorials que marcaran el pas de les que vindran més tard. En concret, Garbí, de Valerià Miralles, i Tres i Quatre, de la parella formada per Eliseu Climent i Rosa Raga. De fet, el mateix Climent apareix a la coberta del llibre mentre escolta atentament un parlament de Fuster.

Llavors, també sorgeixen tímidament les llibreries compromeses amb la llengua del país —i d’altres lectures considerades irreverents—, que se situaran en la diana dels grups feixistes que actuaven impunement. I és que en pocs indrets de la geografia europea s’acumulen tants atemptats contra llibreries com al País Valencià.

Tal com recorda Gago, “llibreries com Tres i Quatre, Concret, La Araña, Ausiàs March, La Pau, Lope de Aguirre, Dau al Set (totes elles a la ciutat de València), Concret (Gandia), La Costera (Xàtiva), Garbell (Castelló de la Plana), Set i Mig (Alacant), Xúquer (Alzira)… van patir els atacs dels grups anomenats ‘incontrolats’, que no ho eren stricto sensu, ja que la policia coneixia perfectament aquests grups i els tolerava i emparava”.

Fent servir una frase de l’escriptor Enric Sòria, el ben cert és que el “valencianisme cultural”, digueu-ne catalanisme, no estava exempt d’un altre component: “En aquella època, fer cultura era fer política, ho volguérem o no”.

Fins i tot caldria remuntar-se algunes dècades abans, amb el naixement de l’editorial Torre en 1943, per trobar els primers indicis d’aquest “valencianisme”. Fundada per Xavier Casp i Miquel Adlert, Torre adoptà, des de bon començament, la normativa fabriana. No obstant, el seu era un valencianisme d’arrel conservadora i profundament clerical, gens incòmode per al règim.

Per la seua banda, Edicions Lletres Valencianes, de Carles Salvador i Ricard Sanmartín, va veure la llum en 1948 i són considerats, per l’autor del llibre, com els “modests pioners de l’edició valenciana dels anys seixanta”.

El salt qualitatiu

És amb L’Estel, amb Sanchis Guarner al capdavant i la col·laboració estreta de personalitats com Fuster, Vicent Ventura o Adolf Pizcueta, que agafarà embranzida l’edició de llibres més punyents. Més valents.

En aquest sentit, l’obra de Gago para una atenció especial al fenomen de Tres i Quatre, una editorial —i llibreria— trencadora des del seu nom, que remet als “tres països i quatre barres”. En declaracions a l’autor, Climent explica que els orígens es remunten a la dècada anterior, a les aules de l’edifici vell de la Universitat de València, on un grup de joves van començar a prendre consciència nacional.

Durant uns anys, Tres i Quatre va haver d’imprimir els seus llibres d’aquella manera: ara a Lavinia, a Barcelona, ara a través d’un conegut de Castelló… “Vam treure la primera col·lecció marxista ‘dura’ d’Espanya”, subratlla Climent. Aquests editors amics els oferien la possibilitat de publicar les obres sota el seu número de registre editorial. No debades, Tres i Quatre no va tenir-ne un de propi fins al 1974.

Els Premis Octubre, la primera edició dels quals va celebrar-se en 1971, van popularitzar encara més Tres i Quatre en els cercles vinculats a l’antifranquisme i la defensa del país. Conta Climent al llibre de Gago que “cada any ens posaven una bomba” i que fou el mateix Ernest Lluch qui, en 1974, va animar-los a cloure el sopar d’aquella edició amb el cant de “La Internacional” i “Els Segadors”.

“L’endemà vaig rebre una carta en què se’m comunicava l’aplicació de la llei antiterrorista, raó per la qual van condemnar-me a pagar 500.000 pessetes”, relata. “Vaig poder pagar-la gràcies a Tàpies, que va fer-ne un quadre, i vam obrir tres comptes bancaris a través dels quals cobràvem 100 pessetes a canvi d’una reproducció d’aquella obra… Vam sentir la solidaritat de la gent i les llibreries de tot València van parar com a signe de protesta”.

Anys tèrbols que també va patir en primera persona Valerià Miralles, anima mater de l’editorial Garbí, creada en 1967. Assessorat per Tomàs Llorens i Alfons Cucó, va tirar endavant aquesta primera experiència, que més tard replicaria —amb Gabriel Sendra, Maribel Marco i Claudi Arenas— amb una altra editorial, Edicions del Bullent.

Garbí va reeditar, en un moment especialment convuls, un dels llibres referencials del moment: La llengua dels valencians, de 1933, en què Sanchis Guarner ja havia exposat, negre sobre blanc, els orígens de la llengua parlada al país.

                  Rosa Raga i Eliseu Climent —al centre de la imatge— en una foto grupal amb Josep Renau i Joan Fuster i Valerià Miralles.

Llibreries com a bolets

Però, a més dels editors, el llibre parla dels llibreters. Dels locals que van reproduir-se com a bolets de cap a cap del País Valencià quan el dictador encara manava.

De Can Boils —impulsada per Emili Boils— a Lauria —amb Jacobo Muñoz al capdavant—, de Concret Llibres —rere la qual hi havia el trident que integraven Valerià Miralles, Tomàs Llorens i Alfons Cucó— a Ausiàs March —capitanejada per la parella que formaven Frederic Martí i  Toni Mestre—, passant per Tres i Quatre, que no podia entendre’s sense Rosa Raga, la parella de Climent. La botiga homònima de l’editorial va obrir les seues portes al carrer de Pérez Bayer, al davant d’El Corte Inglés, el 12 de març de 1968. És a dir, en plenes Falles i a dos mesos del Maig francès. Al capdavall, es tractava d’una llibreria revolucionària.

El llibre, però, també fa un recorregut per les llibreries d’uns altres indrets del país. La Set i Mig, que Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho van obrir a Alacant i que tampoc no va restar al marge dels atemptats; Bertomeu, regentada per Josep Bertomeu, a Dénia; La Costera, a Xàtiva, de la mà de Carles Sánchez i Cristina Poveda; Xúquer, a Alzira, amb el mestratge d’Emili Tortosa i Josep Garés; Garbell Llibres, a Castelló de la Plana, amb Ernest Nabàs com a propietari. Dau al Set al carrer de la Mar de València, La Fona a Oliva, All i Truc a Elx… El llibre repassa la pràctica totalitat de llibreries, compromeses amb la cultura pròpia, que van fer-se un lloc en aquella etapa complexa.

                      Emili Tortosa

El llibre de Gago, que arriba en una altra conjuntura adversa per a la llengua i la cultura pròpies, n’és un bon homenatge.

 

[Font: www.eltemps.cat]