El Baix Penedès i els homes ferms

El Palau Robert dedica una exposició a Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin, homes de cultura d'El Vendrell

Àngel Guimerà a la platja. | Fons: Museu Àngel Guimerà

Escrit per Clàudia Rius

A la costa catalana hi ha nuclis culturals internacionals: Cadaqués és mundialment conegut gràcies a Dalí, Sitges compta amb l’obra de Santiago Rusiñol i Tossa de Mar va ser un lloc de trobada d’artistes entre el 1914 i el 1918, amb noms com Mela Muter. A Catalunya, però, hi ha un altre indret marítim d’una gran categoria artística que sovint passa desapercebut: El Vendrell, al Baix Penedès, casa de Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin, noms que ara agrupa el Palau Robert en una sola exposició. “Homes ferms”, com els defineix el comissari de la mostra, Josep Miquel Garcia.

Pau Casals dirigint un assaig del Festival de Puerto Rico, c. 1965.

 Fotografia: Arthur Grossman

Per què si El Vendrell compta amb noms d’aquesta categoria, no és un nucli creatiu tan conegut com altres? Segons el comissari de la mostra, això té dues explicacions: per una banda, que Pau Casals va crear la seva vil·la amb la voluntat de convertir-la en un cenacle de l’elit europea internacional, però la Guerra Civil va estroncar les seves expectatives: “La de Casals és la casa noucentista més emblemàtica de Catalunya, però no la pot fer servir perquè s’exilia”, recorda Josep Miquel Garcia. Per altra banda, un segon pol d’atracció seria la casa d’Apel·les Fenosa, però l’artista propugnava que “la glòria d’una persona és no tenir-la”, i per tant, per molt que el visitessin personalitats com Tristan Tzara, Ursula Schroeder, Joan Perucho, Cécile Éluard o Joan Gili, entre altres, la veritat és que quan es reunien buscaven “un paisatge arcàdic, no viciat per la intel·ligència de Barcelona”, que no ha lluït a la primera plana de la història.

El Vendrell. Fotografia de Jean Marie del Moral, 1981 | 

Fotografia: còpia produïda pel Museu d’Art Modern de Tarragona

Segons Jordi Pardo, director general de la Fundació Pau Casals, un altre motiu pel qual El Vendrell no és tan valorat artísticament és també perquè “a Barcelona cal recordar que el sud existeix”, i això és el que fa precisament la mostra: reivindicar el sud amb uns noms d’una potència extraordinària. A més, cal recordar que el Museu Pau Casals està d’enhorabona, perquè enguany ha sigut declarat d’Interès Nacional. A part de tots els factors comentats, i com continua explicant Josep Miquel Garcia, “l’autopista va matar molt” i moltes cases d’artistes o bé han desaparegut o bé han estat venudes. En el cas d’Andreu Nin, fill del municipi, només es coneix quin era l’edifici del negoci del seu pare, un sabater. A més, malgrat l’assassinat i la desaparició del cos del polític, la seva dona Olga Tareeva va voler que les seves restes mortals descansessin a la vila natal de Nin.

Andreu Nin, Olga Tareeva i les seves filles Ira i Nora, 

acabats d’arribar a Barcelona | Foto: Palau Robert

En el cas d’Àngel Guimerà, el dramaturg, poeta i polític tenia dues cases a la zona: una de pairal a Sant Salvador i una altra a El Vendrell. A part, també vivia a Barcelona. Àngels Santacana, directora de la Casa Museu Àngel Guimerà, explica que s’han conservat poques fotografies i, en general, poca documentació de la relació entre Guimerà i El Vendrell, però per exemple destaca que si a Sant Salvador hi ha aigua corrent és precisament gràcies a aquest home de teatre, que la va reclamar junt amb Jaume Carner l’any 1907. Al Palau Robert hi trobem un espai dedicat a cada figura. A part dels especialistes ja mencionats, la directora del Museu Pau Casals, Núria Ballester, ha treballat l’àmbit dedicat al violoncel·lista i director d’orquestra, i quant a Nin, se n’ha encarregat l’historiador Ernest Benito, amb la col·laboració de Lluís Juste de Nin, i la seva secció es presenta al jardí.

Fragment de l’exposició “El Vendrell. L’època daurada: Casals, Fenosa, 

Guimerà i Nin” del Palau Robert | Foto: Palau Robert

Casals, Fenosa, Guimerà i Nin són quatre catalans de projecció internacional que, com reivindica Josep Miquel Garcia, sempre van estar compromesos amb la pau i la llibertat. El comissari també els defineix com “homes ferms” i “persones senceres”. En definitiva, persones “boniques de veure des de la nostra societat líquida”, representants de l’època daurada de la renaixença i fins a la modernitat. Les seves cases, com demostra l’exposició en qüestió, són autoretrats seus, records que la societat posterior hem patrimonalitzat, en els quals, tot sigui dit, les dones tenen un protagonisme secundari. Qui s’acosti al Palau Robert podrà transportar-se durant uns moments a El Vendrell de la mà d’aquests artistes, pels quals, com conclou el senyor Miquel Garcia, “el Baix Penedès era l’arcàdia”.

[Font: www.nuvol.com]