L’apunt d’avui se centra en la triada demografia-política-llengua. Cada cop és més evident que el futur del català com a llengua sostenible va estretament lligat a la demografia i a la política del país. No es pot entendre el seu futur sense una visió holística del context social. Així, doncs, avui farem un repàs a l’estat passat, present i futur del català.
La primer pregunta que ens fem és: d’on venim? Venim d’un procés de polítiques lingüicides del català. Encara, avui, el castellà té la màxima capacitat discriminant a Catalunya. L’article 3 de la Constitució espanyola de 1978 ens recorda que “todos los españoles tienen el deber de conocer la llengua espanyola”. Per contra, el català, malgrat l’intent de l’Estatut del 2006, segueix sent només una llengua optativa. Venim d’una societat que a principis del segle XX era pràcticament monolingüe catalana, però les fortes onades immigratòries dels anys 50-70 i principis del segle XXI han capgirat la situació. Actualment, ja podem dir que la majoria de la població del Principat té els seus orígens familiars fora de Catalunya. En poques paraules, tenim una comunitat lingüística sense estat propi ni propici que ha estat minoritzada demogràfica, mediàtica, política i jurídicament.
La segona pregunta que ens fem és: on som? A l’any 2017 podem dir que el català és una llengua mitjana parlada per més de 9 milions de persones (principalment com a segona llengua). Una llengua, amb un nombre de parlants comparable al suec, al grec o al danès. Aquestes llengües són viables, en principi. El català té possibilitats de ser una llengua viable, sòlida, perfectament equipada i completa. Falten, però, les condicions polítiques i jurídiques que ho facin possible. La societat catalana, és una societat de llengües en contacte i en competència, tant el català com el castellà són presents en la gran majoria de les esferes de la vida; dit en altres paraules, no hi ha una distribució funcional clara. Lingüísticament som una societat poc polaritzada, la llengua no és un element de segregació social, no podem parlar de dues comunitats lingüístiques. Aquesta despolarització lingüística cada cop és més evident: els catalanoparlants viuen menys en català i els castellanoparlants viuen menys en castellà. Som una societat profundament bilingüe, però amb una asimetria important: un de cada cinc adults encara no sap parlar català. La transmissió lingüística intergeneracional és positiva però amb una incorporació molt feble dels immigrants a l’ús del català. Malgrat els esforços, la població al·loglota tendeix a reforçar el paper del castellà com a llengua franca i d’integració a la societat catalana.
La tercera pregunta que ens fem és: on volem anar? Volem aconseguir la plena normalització del català, poder viure plenament en català. Volem incrementar el valor classificador del català i reduir el del castellà. Volem evitar el tancament de límits intergrupals i afavorir l’atracció cap al català. Volem canvis en l’estatus jurídico-polític de la llengua i donar més pes al català al món socioeconòmic. Així doncs, té futur el català? Sí, jo crec que sí, però calen canvis en l’estructura demogràfica i política del país. El futur del català depèn del model productiu i reproductiu del país. D’entrada s’han d’elaborar polítiques socials que donin més suport a les famílies per tal l’augmentar la natalitat. Segons el Centre d’Estudis Demogràfics a Catalunya, 1 de cada 4 dones no tindrà fills, en contra de les seves expectatives i desitjos. I al mateix temps, cal canviar el model productiu per tal de no dependre tant de les fortes i periòdiques onades migratòries que desestabilitzen l’estructura social i lingüística del país. La demògrafa Anna Cabré deia: “La meitat dels catalans es fan pels procediments habituals i l’altre meitat són d’importació i es catalanitzen després”, el problema, però, és que el procés de catalananizació és massa lent i no sé fins a quin punt sostenible.
[Font: www.racocatala.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário