Orteu contra la indústria del pensament

“El món ens atabala i ens afebleix la raó”, diu Francesc Orteu, a Pensa (Catedral), una obra singular que es presenta amb el subtítol Manifest a favor de la ignorància. El format i disseny del llibre, una mica pop, podria conduir a pensar que som davant d’un instant book de filosofia, fins i tot un llibre d’autoajuda, però Orteu es desmarca de totes les etiquetes i confessa que és un llibre molt personal, escrit al llarg d’un procés d’introspecció i despullament que l’ha portat a deixar anar tot el llast dels llibres que ha llegit i oblidat.

Francesc Orteu s’ha tret les ulleres que ens imposa la indústria del pensament

Escrit per Bernat Puigtobella

“Passa que el món sembla que no acabi de funcionar tal com ho hauria de fer”, diu Orteu al principi del seu llibre, però “el que no acaba de funcionar correctament no és ben bé el món, sinó la nostra relació amb ell, la nostra capacitat de pensar-lo”.

Segons Orteu, vivim bombardejats d’estímuls i idees des del circ mediàtic, estem envoltats de gent que pensa per nosaltres i arriba un moment que ens és més còmode viure vicàriament. Hi ha una indústria del pensament que ens estalvia l’esforç de pensar i ens disminueix, ens intimida i ens immobilitza. I ens fa oblidar que som sobirans sobre el nostre món. I que ningú explicarà la nostra realitat com nosaltres mateixos”. Per indústria del pensament Orteu entén tant l’entreteniment que ens ve de Hollywood, com el caldo mediàtic en el que vivim immersos. “El periodisme està encunyant i explicant quines són les paraules amb què hem d’interpretar el món. I pensar, en canvi, consisteix a treure’ns paraules del cap”.

Contra la indústria del pensament, Orteu proposa el concepte de pensar a mà, una de les idees motor del llibre. L’expressió pensar a mà traspua la idea que l’exercici de la raó és un acte individual, artesanal, intransferible, i que a més a més és a l’abast de tothom.

“Sembla que pensar sigui marxar molt lluny i pensar, en canvi, és tornar”, em diu mentre prenem un cafè en un Sandwichez de Via Augusta. “Jo cada dia esmorzo en aquest lloc. Cafè amb llet i el diari. El cafè em remet a una cosa immediata, una forma de vida, que és també una forma de pensar. I pensar a mà és tornar a les coses immediates, reconstruir el sentit del que fem i això només ho podem fer cadascun de nosaltres des de la seva circumstància”, em diu Orteu. Què hem de fer doncs? Llegir novel·les no ens farà feliços? No cal que em subscrigui a Netflix? “La cultura et pot ajudar a donar sentit a la vida, però en última instància estàs tu sol, despullat. Hi ha un sentit que només pots donar tu i aquí la cultura no et servirà per res. Hi ha un moment en el que tu penses a màquina, aquesta màquina és la tradició d’Occident que t’empeny endavant, però Orteu reivindica el plaer d’aquest pensament deseixit de crosses i nanses: “Arriba un moment que has de baixar d’aquesta màquina i intentar pensar a peu”.

Orteu insisteix que Pensa no està escrit des de cap pedestal. No pretén investir-se de cap autoritat, ans al contrari. “Si fos poeta i et parlés de poesia, seria molt clar que parlo de les meves experiències, no pas de la història de la poesia. En canvi, la majoria de llibres de filosofia són història o crítica de la tradició filosòfica. Jo no pretenc mesurar-me amb la història ni amb cap altre filòsof. Sóc filòsof de formació, però no he donat mai classes de filosofia. No vull transmetre cap pensament ni arribar a cap conclusió sinó explicar la meva experiència de pensar”.

Pensa no és, doncs, un llibre documentat destinat a replicar altres llibres. Ja és simpotomàtic que al final d’aquest volumet hi trobem una pàgina bibliogràfica deliberadament buida de referències. “No he llegit cap llibre per escriure aquest manifest. Simplement he fet un exercici d’observar-me a mi mateix pensant, i ha estat un plaer. I crec que aquesta experiència de pensar sobre com penses és una experiència que puc transmetre al lector tot convidant-lo a fer el mateix”.

Orteu ens proposa de fer un acte de sobirania, de prendre possessió de nosaltres mateixos i resituar-nos, un gest que hauria de ser tan quotidià com el fet de dutxar-se. “Observo el món des de mi mateix, des de la meva immediatesa. I a partir d’aquí escoltaré altres teories, però començo el món des de mi mateix, no pas llegint els altres. Un dels vicis culturals més dolorosos és aquesta lògica implícita en l’ensenyament, que ens porta a creure que abans de poder dir la teva has de llegir molt. I això és castrador. Mai podràs dir res perquè mai podràs llegir-ho tot. Per escriure aquest llibre no he llegit res i les que he llegit les he oblidat”.

[Font: www.nuvol.com]