quarta-feira, 29 de março de 2017

La lenga còrsa


Escrich per Gerard Joan Barceló


Fa qualques jorns, a prepaus de la creacion de l’agregacion de “Lengas de França”, un legeire escriguèt en comentari que planhiá que l’italian i apareguèsse jol nom de còrs. Aquò m’a fach pensar a mas enfança e adolescéncia insularas. I ai agut ausit que lo còrs es d’italian, mas sovent de la boca de mond que lo volián denigrar, en sosentendre que val pas mai qu’un italian mal prononciat, desformat, desnaturat.

Uèi, coneissi pauques còrses que digan que lo còrs es d’italian. Lo sentiment general i es qu’es una lenga independenta, cèrtas amb fòrça ponches comuns amb lo toscan vengut lenga oficiala d’Itàlia, amb una intercompreneson considerada coma possibla e de còps practicada, mas si que per gaireben totòm lo còrs es viscut coma particular a Corsega. Uèi, cossí que siá, parli pas de l’epòca d’abans la conquista francesa ont lo còrs èra sentit coma la lenga populara, mentre que l’italian èra la lenga sabenta e administrativa.

Me soi doncas tornarmai cabussat dins un libre de Pascal Marchetti, L’usu córsu, de 2001, que teni a l’ostal dins una edicion de 2008. Se tracta d’un diccionari de còrs, que son originalitat es d’èsser orientat devèrs l’italian e lo francés a l’encòp. S’apièja mai que mai sus las formas del nòrd e del centre de l’illa, e avèm pas lo sens italian-còrs ni francés-còrs, mas es una òbra utila que permet de comparar dirèctament còrs e italian, en ajudant tanben al legeire francofòn, majoritari en Corsega.

De tot segur, pretendrai pas de me liurar, dins un article d’opinion necessàriament cortet, a un estudi esaustiu; pensi quitament que caldriá una analisi universitària completa de la question de la comparason del còrs amb l’italian. En mai d’aquò, es epistemologicament discutible de metre al meteis nivèl una lenga oficiala del naut nivèl de codificacion amb una lenga que s’es pas, o pas encara, balhada una nòrma acabada. M’acontentarai, per ansin, de vos prepausar una passejada rapida de qualques diferéncias qu’ai notadas, a l’azard.

Per las formas còrsas mençonadas per Marchetti, se constata l’inversion generala de l’apertura vocalica: l’adjectiu “seriós” se ditz “sériu” en còrs, mas “sèrio” en italian, del temps que “lo ser” es “a sèra” en lenga còrsa, mas “la séra” dins la lenga de la Peninsula. Tanben, “a Madónna” insulara es “la Madònna” italiana, mentre que “u mònte” (lo mont) còrs correspond al  “mónte” de l’italian [fau servir lo sistèma accentual seguit per l’autor]. Aquelas oposicions son sistematicas e càmbian l’aspècte general de las doas lengas.

A mai, cal remarcar un grand nombre de falses amics corrents: l’adjectiu còrs “goffu” significa “laid”, qu’es “brutto” dins la Peninsula, mas l’italian “goffo” vòl dire “maladrech”, e per “maladrech” la lenga còrsa emplega “strampalatu”... que significa “extravagant” en italian. Lo còrs “sfaticatu” equival a “aisit”, mas l’italian “sfaticato” vòl dire “pigre”. La “zitella” còrsa es una dròlla, mas la “zitella” de l’italian es una tanta, çò es una femna vielheta non maridada. Per ansin, “i zitelli” còrses son “i ragazzi” italians, nòstres mainatges.

Dins la formacion dels mots, s’endeven que còrs e italian divergisson. Per exemple, la lenga còrsa utiliza un femenin “a miràcula” (lo prodigi), desconegut de l’italian, per desvolopar un sens distint de “miràculu” (lo miracle). Capita tanben que lo còrs s’estima mai las formas non sufixadas coma “calzu” (calçat) del temps que l’italian fa servir “calzato”. Invèrsament, lo nom “filh”, en còrs, es un mot totjorn sufixat, “figliolu”, mentre que l’italian sèrva lo tèrme sens sufixe, “figlio”. De còps, çò desparièr pertòca los prefixes: per “rescontrar”, lo còrs ditz “scuntrà” mas l’italian “incontrare”.

Auriái pogut parlar d’aspèctes morfologics mai fins, coma l’abséncia de formas conjugadas proparoxitonas en còrs (c. “pizzìcu” vs. it. “pìzzico”, “pecigui”), o lo sufixe -eghj desvolopat dins la lenga de l’illa, precisament perque lo vèrb demòre paroxiton (“telefuneghju” = “telefòni”). Tanben se poiriá desvolopar la question del probable substrat comun amb lo sarde, las paucas influéncias genoesas o l’influéncia del francés dins los neologismes: per exemple, es fòrça corrent de dire “u sinemà”, luènh de l’italian “il cìnema”, per la realitat qu’es evidentament lo cinèma, introduch en Corsega a travèrs de la cultura francesa.

Ço pus paradoxal es que lo diccionari de Marchetti finís qu’atenh la tòca invèrsa de l’iniciala. Pascal Marchetti es un professor agregat retirat d’italian, e se foguèt fòrça important dins la bastison de la nòrma grafica del còrs, s’es volgut puèi far militant del raprochament del còrs amb l’italian. Òr, amb aquel diccionari, demòstra en fin finala que lo còrs es pas tan semblable a la lenga oficiala de l’estat peninsular, e que lo prètzfach d’un diccionari còrs-italian es d’a fons legitim.

Baste que mon umila passejada encoratge en Corsega l’exploracion mai prigonda de la relacion entre còrs e italian, benlèu mai complèxa que çò que s’es agut pensat.

E visca la lenga còrsa!


[Imatge: Pierre Bona - poblejat dins www.jornalet.com]

Sem comentários:

Enviar um comentário