Voldria denunciar alguns llibres que han caigut a les meves mans (accidentalment, és clar) i que em semblen perniciosos avui en dia. El primer és una apologia evidentíssima de la violència. Es titula Crim i càstig. L’autor, un tal Dostoievski (amb una barba de hípster que no fa presagiar res de bo), narra com un home assassina de manera gratuïta una vella, en lloc de portar-la als serveis socials, tal com correspondria. Com és que no han bullit abans les xarxes socials amb aquest tema? Com és que no és portada a cap diari digital? Espero que aquest tal Dostoievski, tot i ser rus, sigui portat davant d’un tribunal espanyol i que rebi, ell sí, un càstig exemplar i moralitzant, digne d’un raper o un tuitaire.
Vladimir Nabokov
Però encara no m’havia recuperat del tot que he ensopegat amb un altre llibre que no coneixia: Lolita. Aquest té de tot. I no em refereixo a històries intel·ligents, diàlegs originals i reflexions punyents, no. Em refereixo a: a) discriminació de gènere b) abús de menors i c) apologia de l’alcohol. Pam, triple combo. Només faltaria que el professor Humbert Humbert, en ple deliri, hagués trencat un parell d’ous.
Arran d’això he descobert altres llibres també d’autors catalans que han passat injustament desapercebuts (com a material d’indignació, em refereixo). Per exemple, un tal Pere Calders sosté en el conte “Invasió subtil” que una comunitat xinesa (perdó, d’origen xinés) està conxorxada per envair el nostre territori. No només està mal informat (els xinesos que hi surten tenen trets occidentals, quin rigor és aquest?) sinó que fa apologia del racisme. Potser és una indirecta contra els bars regentats per xinesos (perdó, població xinesa) que proliferen a les ciutats? És Calders partidari de construir un mur? A més, per si tenia dubtes sobre el caràcter reaccionari de l’autor, el llibre està patrocinat per la Caixa. Booom! (Ai no, onomatopeia violenta. Ahà). La propera vegada que vegi el senyor Calders li diré que n’escrigui un titulat “Invasió gens subtil de turistes i hípsters que maten la ciutat i el seu teixit veïnal”. Sens dubte, molt més adequat.
Per no parlar de Quim Monzó –que en El perquè de tot plegat, a banda de no explicar el perquè de res, diu que la millor manera d’evitar la ressaca és beure fins que el fetge rebenti i això 1) no està comprovat científicament 2) és banalització d’una malaltia–. Victus de Sánchez-Piñol (manipulació històrica del processisme) o El mecanoscrit del segon origen que desitja el final de tota la humanitat que no parla català (i és més, amb accent de Lleida), fins a aquest punt ha arribat la immersió lingüística.
Un altre cas flagrant és el de Contes per a nens i nens políticament correctes. Direu: aquest està bé, però no us deixeu enganyar pel títol! Aquests contes ja tornen a ser políticament incorrectes. La correcció política és com els mòbils, s’ha d’actualitzar cada tres mesos. En aquest volum, per exemple, no es parla dels refugiats, de la gentrificació ni està escrit només en femení. S’hauria d’escriure un segon volum que es digués “Contes per a nens i nenes políticament correctes ara sí”. O “Contes per a nenes i nenes políticament correctes OKOKDef2”. I és que abans pensàvem que els nens no diferenciaven la realitat de la ficció. Ara això ha canviat: també els adults.
Esparverat, també he trobat exemples fora de la literatura. Un grupet anomenat Monty Python -deuen ser youtubers- tenen un sketch de filòsofs jugant a futbol (on és la cultura?), un altre en què la gent mor en una guerra a causa d’un acudit (banalització dels conflictes bèl·lics) o una sèrie on un d’ells es mofa d’un immigrant: en Manuel de Barcelona. Totalment intolerable. Igual que “Ningú no és perfecte” (frivolització del gènere trans), “Tootsie” (en què un home s’ha disfressar de dona per obtenir feina quan tothom sap que és al contrari), les pel·lícules de “Batman” (ningú no ha provat d’asseure’s a parlar amb el Joker tranquil·lament, a veure què li passa?), el correcamins (violència contra els animals, encara que siguin dibuixats), o els germans Marx (exponents de cultura de la riota; excepte els trossos en què el Harpo toca l’arpa, aquests sí que estan bé).
En definitiva, tant de bo tots aquests artistes (Dostoievski, Nabokov, Calders, Monty Python… i d’altres com aquests: John Ford, Peckimpah, o fins i tot un tal Shakespeare que no para de fer apologia de la violència per resoldre els conflictes) no tinguin gaire trajectòria, ja que seria una notícia nefasta, no només pels valors de la nostra societat, sinó per a la cultura en general. Com ben aviat dirà algú (en algun moment, en algun timeline), es comença mirant el correcamins i s’acaba votant per Donald Trump.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário