Àlex Brendemühl, un actor lligat al cinema d’autor català de la mà de Jaime Rosales, Agustí Vola, Roger Gual, Cesc Gay o Lluís Miñarro, és el protagonista de l’article de Joan Millaret Valls publicat a la secció de cinema del número de febrer de la revista «Serra d’Or».
Àlex Brendemühl.
Actualment, Àlex Brendemühl s’ha obert les portes cap a una «aventura internacional» que l’ha portat a obtenir molt bons resultats. Tot i això, «continua mantenint la fidelitat i el compromís amb directors del nostre país amb els quals manté una forta complicitat.»
Els papers que ha interpretat Brendemühl a Catalunya sempre han estat d’un perfil molt concret i semblant: «Jo he sigut molt de temps aquell actor amb un cognom alemany que fa cinema d’autor a Catalunya, que fa personatges bàsicament de psicòpata, d’assassins i fauna d’aquesta mena». Això l’ha fet convertir en un personatge «complex i d’una forta càrrega psicològica.»
Però com s’ho deu fer l’Àlex perquè sempre l’encasellin en un perfil de personatge determinat? Doncs bé, el que sembla que destaca més d’ell és la «mirada incisiva i penetrant, una veu singular, les faccions marcades o una sobrietat i un minimalisme corporal».
L’Àlex es prepara els personatges de dues maneres diferents: o bé comença per la qüestió física, externa, per les aparences i després troba la psicologia; o bé «a vegades és el procés invers, o és un compendi de les dues coses.»
L’Àlex té ganes de fer coses noves i viure noves experiències realitzant nous papers. Però per tirar endavant amb aquesta feina «cal una certa tenacitat i perseverança», ja que de vegades la feina «te l’has de buscar […]. I aquesta és la part més difícil de la feina de l’actor.»
A escala internacional, «l’Àlex confessa que s’hi sent de gust, ja que sempre li ha agradat viatjar i eixamplar horitzons per veure com es treballa en altres cinematografies». D’aquesta manera pot experimentar altres papers, posar-se a la pell d’altres personatges diferents dels que ha interpretat fins ara. Així, «em redescobreixo amb personatges diferents», afirma.
Una de les coses més interessants per a l’Àlex és precisament «el que deixes de controlar i el que se t’escapa.» Quan els actors volen controlar massa el comportament extern, com ara els gestos, «deixen d’interessar» i perden tota la naturalitat que caldria aconseguir per a fer creïble el personatge i la situació que s’està interpretant.
Estem acostumats a veure l’Àlex sobretot al cinema, però també s’ha deixat veure a la televisió i al teatre i, de fet, el teatre concretament, agrada molt a l’actor: «Jo sóc bèstia de teatre. M’agrada molt pujar a un escenari, m’enriqueix molt», tant, que diu que té ganes de tornar-hi.
Àlex Brendemühl porta a la seva motxilla «una vuitantena de treballs en cinema, bàsicament, però també en teatre i televisió.» Tanmateix, sembla que en el mercat espanyol no té el reconeixement que probablement es mereixeria: «és difícil reconèixer una trajectòria; molta gent cau en l’oblit, malgrat haver fet moltes coses.» A més, «cada cop has de demostrar alguna cosa nova, cada cop has de tornar a començar», la qual cosa, però, t’obliga que «t’hagis de tornar a replantejar què fas i perquè ho fas.»
[Foto: Paco Poch – Arxiu «Serra d’Or» - font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário