El futur de les Facultats de Lletres

Per Damià Bardera Poch

Sigui dit d’entrada que la tesi ––i alhora conclusió–– d’aquest breu article és que les Facultats de Lletres ––altrament conegudes per «carreres d’humanitats»–– no estan destinades a desaparèixer, sinó que estan destinades ––condemnades, tal vegada?–– a esdevenir espais dedicats al folklore de la cultura.

En primer lloc, cal tenir en compte que parlar de «Facultats de Lletres» és un anacronisme. Avui dia, tot són «carreres d’humanitats», la qual cosa potser es deu al fet que carreres d’humanitats pròpiament dites, cada cop n’hi ha menys. Filologia, Filosofia, Història… tot això són carreres d’humanitats, o més ben dit, Graus d’Humanitats des de l’última reforma del sistema universitari, una reforma evidentment necessària per al creixent progrés d’analfabetització cultural. Parlar de «Facultats de Lletres» té un deix ranci, amb algun ressò franquista fins i tot. «Facultat de Lletres» és sinònim de cosa poc cool, poc periodística, poc psicopedagògica, molt reaccionària, i per tant, condemnada a l’extinció en nom del progrés benpensant. Val més parlar d’Humanitats en general, que bàsicament vol dir formació interdisciplinar. El problema, esclar, és que no s’entén com es pot tenir una formació interdisciplinar si s’és incapaç de dominar una sola disciplina ––i ja no parlem de dominar una tercera llengua quan no es domina ni la materna… És un misteri més dels temps que ens ha tocat viure.

Però deixem els misteris i passem al tema que ens ocupa, el futur de les Facultats de Lletres. És probable que arran de la crisi algunes Facultats de Lletres hagin de tancar. Déu no ho vulgui. L’excusa per tancar-les serà, òbviament, que no hi ha prou alumnes. N’hi ha hagut mai gaires, però, d’alumnes de Lletres? És un problema, doncs, de quantitat? O de qualitat?

El fet que algunes Facultats de Lletres hagin de tancar és greu, no ens enganyem, i no hi vull pas restar importància. Ara bé, per més Facultats de Lletres que tanquin, sempre en quedarà alguna, tal vegada massificada perquè serà l’única, però el que se’n diu desaparèixer, no desapareixeran. El problema és tot un altre: el lloc que ocupen, o que haurien d’ocupar, les Lletres en una societat diguem-ne postcapitalista.

Enunciem-ho breument: la gent de Lletres estem condemnats a ser uns folklòrics de la cultura. Òbviament, n’hi ha molts que això no només ja els va bé, sinó que n’estan encantats. Expressions com «la gestió cultural», «els animadors culturals», «la comunicació cultural» o «els consumidors culturals», tan de moda avui dia, són una conseqüència lògica del tarannà de cultureta. El folklorisme de la cultura es basa, precisament, en l’assumpció que la Cultura ––amb majúscules–– no existeix, i que la formació cultural no és res més que una manera de decorar l’ànima dels individus ––esnobisme–– o el paisatge social ––periodisme cultural––.

En aquesta (il·)lògica, un filòleg, un filòsof, un historiador o un geògraf, per posar alguns exemples, es veuen obligats a esdevenir ni més ni menys que periodistes de les seves respectives disciplines, si volen fer alguna cosa de profit. El subjecte de Lletres que es negui a entrar en aquesta dinàmica serà titllat, automàticament, de persona incapaç d’adaptar-se als temps que corren, i el preu a pagar serà l’ostracisme social. Per això, la funció de les Facultats de Lletres serà cada cop més formar vertaders analfabets culturals, és a dir, gent que sàpiga parlar de tot ––i que sàpiga organitzar festivals, això és molt important–– però que no hi entengui de ben res. (Atenció, no dic que aquesta gent no hi hagi de ser o no sigui necessària, senzillament dic que potser les Facultats de Lletres haurien d’anar per un altre camí). Aquest és un model existencial quintaessenciat en les figures de l’Opinador ––és a dir, el tertulià professional que es passeja per televisions, ràdios, premsa, twitters, etc.––, el Comissari del Centenari, el Periodista-novel·lista (que no s’ha de confondre amb l’Escriptor-periodista) i el Blogger-que-està-de-moda, amb les excepcions que calgui.

En definitiva, ens espera un futur ben magre. Que no s’estranyi, doncs, el senyor Minguet si els seus articles són mal entesos. El que seria realment sorprenent, tenint en compte el panorama actual, és que en comptes d’entrar en desqualificacions personals i atacs ad hominem, es debatessin idees i projectes. Paciència, doncs. 

[Font: www.nuvol.com]