Sou bojos?

Què passaria si us decidíssiu a fer allò que alguna vegada heu somiat (ah, només ho he somiat jo?), allò de l’hábleme en cristiano, però al contrari? «Perdó, no l’entenc, em podria parlar en català?». La versió autòctona, realitat obliga, ja ho veieu, és molt més suau.

Ara ho podeu saber gràcies al documental Són bojos, aquests catalans?, una roadmovie lingüística que no s’adscriu a l’escola ‘nousformats’ perquè no vol que giragonses de càmera ni jocs de mans amb el punt de vista distreguin del missatge a transmetre: als països de parla catalana no es pot viure sense saber castellà. Partint, doncs, d’un llenguatge televisiu tradicional, el lingüista i cineasta amateur David Valls col·loca l’espectador en una posició insòlita: som una noia alemanya que vol conèixer el país i demana que se li adrecin en català.

La virtut d’aquest treball de pressupost verkamiesc però factura professional (una barretada també per a Zeba Produccions) és que evidencia de manera incontestable el conflicte lingüístic (mal que pesi a la classe política), des del mai resolts problemes de les lleis d’etiquetatge i del cinema (que la majoria d’empreses es passen pels baixos fons) fins a l’arraconament de la llengua a l’estat on és l’única oficial, Andorra, o la manipulació a què són sotmesos els parlants de la Franja. El punt culminant, un fragment que caldria emetre immediatament pel canal privat del Parlament, s’ateny quan la jove interromp sengles classes a la universitat per demanar als professors si no la fan en català. Les respostes, no per previsibles, són menys doloroses i els instants de tensió no resulten aptes per a tots els miocardis (sobretot després de sentir la retòrica d’una funcionària per no dir obertament que els docents poden fer la classe en la llengua que els roti).

És d’agrair que a Són bojos… hi prevalgui la intenció didàctica. Alterna dades sociolingüístiques amb entrevistes a professionals de diferents gremis (editorial, justícia, ensenyament) i la sempre sorprenent (per no dir una altra cosa) enquesta a peu de carrer. Com si el guió, que no amaga la voluntat militant, hagués tingut sempre present la premissa de partida: que ningú no pugui dir que no ho ha entès. Tot i així, la peculiar esquizofrènia en què vivim afavoreix moments poètics tan impagables com quan la noia reclama a crits un catalanoparlant en una plaça de Perpinyà o uns quants santcolomencs se sinceren a l’hora de reconèixer per què no parlen català.

Per agrair a David Valls que us hagi estalviat la feina de fer la prova personalment: 

 [Font: www.nuvol.com]