«Una dona a qui estimar», de Theodor Kallifatides

Sobreviure a ella

Theodor Kallifatides

Escrit per Vicent Flor

Traducció de Carolina Moreno 

Theodor Kallifatides ha fet de la seua vida art, literatura, de gran qualitat. Hi ha autors amb una imaginació desbordant, però a un fill de mestre comunista, amb un germà condemnat a mort, que hagué d’establir-se a Suècia, perquè no el deixaren matricular en la universitat a Atenes, i acabà per romandre-hi i casar-se amb una sueca, potser no li calia. Comptava amb material de sobra, molta vida viscuda, on poder tornar i de la qual estirar històries commovedores com ara Una dona a qui estimar.

Amb aquesta disposem ja de deu novel·les de Kallifatides traduïdes al valencià, cinc del suec, com n’és el cas, gràcies a Carolina Moreno, i unes altres cinc del grec, via Montserrat Camps. I totes deu ben publicades, en un període de tan sols cinc anys, per Galaxia Gutenberg, que s’ha dedicat a fer de pont entre l’escriptor grecosuec i el món catalanòfon. Gràcies, doncs, per connectar-nos amb aquesta narrativa neta, incisiva, corprenedora! Tot i l’obra traduïda, comptem tan sols amb una petita part de la seua producció. Com més llibres d’ell comprem i llegim, més finestres s’obriran en el futur.

Una dona a qui estimar s’edità originàriament el 2003, amb seixanta-cinc anys de l’autor i una llarga trajectòria, de més de vint-i-cinc llibres. El títol podria fer pensar en una història d’amor. I ho és. Però no respon a un amor romàntic sinó a un altre tipus, amical, entre el narrador i Olga. Que no és amor l’amistat com ho és, tot i que no sempre, la relació entre un pare i un fill? Que no és l’amistat —parle de la profunda, l’íntima, no la del Facebook— una de les millors crosses per a transitar per la vida?

De vegades, l’amistat entre un home i una dona heterosexuals és producte d’un arranjament, explícit o no. Respon a una atracció a què s’ha posat fre, que ha romàs sense sexe per a salvar el llaç. És el cas de Theodor –li diuen així al narrador?– amb Olga. Al cap i a la fi, “un llit en comú sovint pot ser viscut com un riu intransitable que separa dues persones”.

Tots dos només feren l’amor una vegada. Ella eixia d’una altra relació amb un home gran que li havia fet mal i fent-ho aflorà el dolor i plorà. L’autor ho recorda com aigua rajada, “més com un quadre que com una vivència”. Perquè el fet important, en aquest cas, no fou el sexe. I, “com que no podíem ser amants, ens vam fer amics”.

L’amistat és compartir i fer-se costat i també comprendre. Sense comprensió de l’altre és possible una amistat profunda, duradora? Sentir-se entés té molta importància. Ells dos foren migrants a una Suècia que edificava un estat del benestar lloat a Europa, però amb complicacions per als qui aspiraven a construir una nova vida. No tots se’n sortiren, de fet: “a uns quants els havia marcat la malaltia, a d’altres l’enyorança; alguns havien quedat atrapats en el passat com mosques a la mel vessada”.

Theodor Kallifatides, Una dona a qui estimar, Galàxia Gutenberg (2025)

Els migrants, al capdavall, estan maleïts: “com que has perdut un món, has d’obtenir un altre món a canvi. I no va així. Ni tan sols en els mites”. Canviar de país suposa un esquinç permanent. I compartir aquest esvoranc alleuja les ferides.

Després de dècades d’amistat a Olga li arriba la malaltia, una de ben dura que l’esventra i que acaba amb ella. L’amic li sobreviu. I hi reflexiona:

“No som gens originals davant la mort. D’altra banda, però, la mort tampoc no és que sigui gaire original. Pot ser ens arribi per sorpresa, però sabem que arriba”.

I, sobretot, conta i canta, narra i elogia l’amiga perduda. Perquè “hi ha éssers que són una carícia prolongada”. I la pèrdua és difícil de pair. Cadascú hauríem de tenir, si més no, una Olga que ens acaronara. Però Kallifatides perd la seua Olga i resta esmaperdut, absent de les seues carícies, només amb el record i la nostàlgia.

Per això Kallifatides en parla, per trencar el silenci. Perquè el silenci es fa insuportable als humans, éssers que venerem els nostres morts i que freturem d’històries. I en fer-ho se sincera, com si quedara nu:

“no m’acontento mai amb la veritat despullada. Vull vestir-la, recarregar-la, engrandir-la o empetitir-la, maquillar-la. Segurament és per això que em vaig fer escriptor i no filòsof. Jo escric per a un lector. Un bon filòsof està disposat a perdre tots els seus lectors en favor de la veritat, mentre que, per a mi, la veritat més elevada és el meu lector”.

Vet ací les raons del novel·lista.

Ja vaig escriure en la ressenya d’Una pau cruel que es podria fer un llibre d’aforismes a còpia d’extraure píndoles precioses de les novel·les de Kallifatides. Si me l’encarregaren n’inclouria, entre d’altres, aquestes tres d’Una dona a qui estimar: “nosaltres vivim cada vegada més temps, però les nostres vides són cada cop més i més curtes”, “ara ja ningú escriu per a l’eternitat senzillament perquè l’eternitat ja no existeix!” i “si tens grans somnis de jove, ploraràs molt quan et facis gran”.

Sembla que la prosa d’aquest centaure grecosuec està tan nua d’artifici com el seu cor. Llegir-lo és com si el conegueres de temps, com si t’haguera obert la casa i t’haguera dit: estableix-t’hi una temporada lliurement. És el joc de la literatura, un joc tan potent que qualsevol lector podria dir-li: disculpe, Theodor, vosté no sap qui soc, però jo sí que el conec. Va patir molt la mort d’Olga, veritat? “Olga... Olga... on ets?”. Ens calen paraules. Ens guareixen. Les de Kallifatides són particularment reconfortants.

[Font: www.laveudelsllibres.cat]