Som els versos que ens veuran nàixer: «Si dius Gaza»

Una antologia de poesia palestina actual 

Escrit per Alfons Navarret

Una antologia és una mostra. Un intent d’entendre el món. També una reducció, una simplificació necessària. Cada antologia ens ensenya quelcom que existeix i ens convida a continuar avançant, perquè cap història no hi és plenament. Com una caiguda de peces contínues, una durà a l’altra, i cada nou exemplar ens enriquirà el paisatge. Això és el que aporten, les antologies: una excusa per explorar. Per continuar avançant vers el desconegut.

Però hi ha antologies necessàries. Són les que ens permeten de copsar un patiment, especialment un patiment col·lectiu. Com una veu que mostra un poble obstinat a existir. Nosaltres, des de la nostra existència vital des de tant de temps amenaçada, ben bé podem entendre què significa un crit per deixar-se sentir.

A milers de quilòmetres hi ha un extermini. I passen els dies. I res sembla canviar. Però, com s’explica a la introducció, la vocació d’aquest llibre, la relació dels autors i autores amb la paraula, no és –no té– una intenció de revenja, de reconquesta, d’una anul·lació de cap enemic. És la consideració que tan sols amb la paraula podrem salvar-nos. La paraula com a refugi, com a element imprescindible des de la qual existim.

Un altre dels elements de què el pròleg ens informa és l’origen dels versos. Out of Gaza. New Palestinian Poetry (a càrrec d’Atef Alshaer i Alan Morrison), fou una antologia que ens permetia veure la realitat d’un poble que ha hagut de sobreviure a tot arreu. A Gaza, els que continuen la seua tasca de resistència. I a la resta del món, els descendents dels que van veure’s obligats a marxar a l’exili.

Recordem, potser, l’exili dels jueus i mossàrabs a la nostra pell de brau, les claus que s’enduien per poder tornar algun dia? La llengua literària, doncs, no s’ha limitat a l’àrab, sinó que amb motiu d’aquestes noves terres d’acollida ha anat aprenent a parlar-ne d’altres, encara que el patiment hi ha romàs, com una essència difícilment alterable. Perquè el poble palestí ha continuat demanant justícia. Un espai on existir. I aquest també és el cant dels seus poetes. Que diuen Gaza. Si la poden dir (encara). 

Autors diversos, Si dius Gaza, Calúmnia (2025)

Perquè algunes de les veus –tant de dins d’aquesta antologia com d’altres que no hi han pogut ser incloses– ja no ens acompanyen. Per sort, els seus versos continuen donant testimoni d’una voluntat ferma de romandre. D’existir. Hi ha versos que ens mostren la realitat present com un reflex d’un passat no tan remot: qui ara extermina, abans fou objecte d’un altre extermini. Han canviat els rols, però els fets són ben bé els mateixos:

Som el teu passat.

I matant-me

et mates a tu.

     Refaat Alareer

Vers a vers, anem acompanyant els seus autors i autores en un camí que malauradament només durà a la desfeta. Fins i tot les paraules, el tresor essencial de la poesia, els són insuficients:

les paraules són massa pobres

però són tot el que tenc

     Olivia Elias

Ens expressen el sentit de desafecció davant l’abandonament col·lectiu de què se saben víctimes, pràcticament de tota la humanitat, que veu la catàstrofe des de la més absoluta passivitat:

Ja no importa que ningú ens estimi:

Estem cansats de paraules que es diuen i no es diuen.

     Samer Abu Hawwash

La major part de les veus tracten temes que transcendeixen la seua història particular. Com un Estellés col·lectiu, la tragèdia que conten és la de tot el poble palestí. I quan escriuen, pretenen posar veu a aquells que hauran anat perdent la seua...

Si jo he de morir,

tu has de viure

per contar la meva història.

     Refaat Alareer

Si dius Gaza, dius també una història de repetició, com una espècie de dia de la marmota, emulant la pel·lícula que es deia Atrapat en el temps, amb Bill Murray com a protagonista, basat en el mite de Sísif, però amb un to narratiu molt més tràgic:

I quan em despert

tot allò

d’ahir

és ben bé el mateix.

     Farid Bitar

Perquè mai no s’extingeixen les guerres de Palestina (Farid Bitar). Davant d’aquesta realitat devastadora, hom no pot més que dir que no puc seguir el ritme de la guerra (Mohammed Moussa), un ritme que destrueix tot el que fou una societat amable, que seguia els costums arrelats a la terra i les tradicions. Potser, perquè aquest cicle continua, poden tindre sentit els següents versos:

Allà dalt, al cel,

una nova Gaza, sense setges,

s’hi està bastint ara.

     Hiba Abu Nada  

Però hom desitja una terra, una terra en pau, un refugi / al qual puguem tornar (Tariq Luthon), per poder admirar de nou el paisatge, enyorat, somiat. En altres paraules: un dia, escriuré sobre les flors com si fossin nostres (Noor Hindi).

Tenim, doncs, una antologia on la bellesa s’ha posat al servei de la denúncia. Que tracta d’obrir-nos els ulls, abans no siga massa tard. Un pas valent que ens arriba gràcies al bon treball que Calúmnia Edicions ha dut a terme des de Mallorca. Una veu col·lectiva que vol deixar rastre en la nostra ànima. Que aspira a somiar, amb tot el dret, un món millor. Això, sense dubte, significa Si dius Gaza. 

 

[Imatge: Europa Press - font: www.laveudelsllibres.cat]