Narrativa | Traducció de Xavier Caixal | Una de les obres pioneres de la ciència-ficció feminista
Katharine Burdekin
Sempre m’ha fascinat imaginar què hauria passat si la Segona Guerra Mundial haguera acabat d’una altra manera. Aquesta mena de what if és un filó inacabable per a les ucronies, en les quals es pot explorar com serien les nostres vides si la història haguera pres un altre camí. Però més enllà de les estratègies militars i els grans moviments geopolítics, hi ha una pregunta que, a nivell personal, em resulta especialment inquietant: què els hauria passat a les dones en un món governat per un règim feixista que haguera sobreviscut durant segles? Aquest interès, a banda d’històric, sorgeix sobretot de la deriva política actual, on veiem l’auge de moviments autoritaris i discursos d’odi que ens recorden perillosament que podríem enfrontar-nos a situacions similars en qualsevol moment. Katharine Burdekin es va atrevir a imaginar aquest escenari en La nit de l’esvàstica, i el resultat és una distopia bestial.
Dotze anys abans que Orwell publicara 1984, Burdekin ja havia imaginat un món devastador en el qual el nazisme havia triomfat. La nit de l’esvàstica és una de les obres pioneres de la ciència-ficció feminista, escrita per una autora que es va veure obligada a amagar-se rere el pseudònim de Murray Constantine, conscient que una dona no podia expressar idees tan radicals sense risc de represàlies, per a si mateixa i per a la seua família.
Ens situem set segles després de la Guerra dels Vint Anys: els nazis havien conquerit Europa i Àfrica, mentre que el Japó governava la resta del món. Però aquesta societat no és cap utopia tecnològica ni cap era d’or imperial. Al contrari, Burdekin imagina un estancament tecnològic i cultural, una època de feudalisme militarista en què els llibres han estat cremats —ja sabem, sobretot de la posterior Fahrenheit 451, que el primer pas per la deshumanització és la destrucció del coneixement…—, “els valors humans d’aquest món són masculins”, les dones són considerades bestiar reproductor, Hitler és literalment adorat com una divinitat nascuda del cap del Déu del Tro —una visió, com a mínim, barroca del führer diví— i els cavallers nazis serveixen com a guardians del seu llegat i administradors del seu imperi. 
Però Burdekin em toca el punt feble amb la misogínia present en la seua reinterpretació històrica. Les dones, a través de la “Reducció de les dones”, són simples màquines de parir homes —perquè només els fills homes són valorats—, i ja no tenen ànima ni drets. El crim de violació ha estat abolit —cultura de la violació en el seu màxim esplendor—, i la relació afectiva es troba exclusivament entre homes, que glorifica així la masculinitat en la seua forma més tòxica. L’homosexualitat masculina es normalitza dins del sistema nazi mentre que les dones són menyspreades per complet. Aquesta és la societat que Burdekin ens mostra, una societat en decadència que pot semblar massa familiar als qui reconeixen els perills dels sistemes autoritaris d’avui en dia.
“Les dones sempre seran allò que els homes vulguin que siguin. No tenen voluntat pròpia, ni personalitat i, per descomptat, ànima tampoc; no són res més que un reflex dels homes. Així doncs, el que siguin o puguin arribar a ser no és mai per culpa o per virtut seva. Si els homes volen que siguin belles, seran belles. Si els homes volen que aparentin tenir voluntat i personalitat, desenvoluparan quelcom que sembli voluntat i personalitat, malgrat que en el fons sigui només una farsa. Si els homes volen que sembli que són totalment lliures, o fins i tot que sembli que tenen capacitats masculines, desenvoluparan les estratègies necessàries per fer un simulacre de tot plegat. Però el que els homes no poden fer, el que mai han estat capaços de fer, és aturar aquesta submissió cega i fer que les dones els ignorin i els desobeeixin. És la tragèdia de la raça humana.”
L’argument segueix Alfred, un anglès que visita Alemanya i descobreix un secret que podria canviar-ho tot: el naixement de nenes s’ha reduït dràsticament, un fet que amenaça l’extinció de la “raça sagrada”. Però en aquest món distorsionat, aquesta veritat és un tabú que no es pot compartir obertament, sobretot no amb les dones, qui han de continuar subjugades i ignorants de la seua pròpia condició.
Tot i que la novel·la pot ser lenta en alguns moments, especialment en els llargs diàlegs filosòfics entre Alfred i el cavaller Von Hess, aquests intercanvis són claus per a entendre la crítica que Burdekin fa de la societat nazi. El cavaller nazi sap que el sistema està podrint-se per dins, que la societat està morta, i que només pot continuar a través de la repressió constant i el control dels cossos i les ments. Però la seua rebel·lió és tranquil·la, gairebé estoica: un intent de preservar la veritat en forma d’un llibre secret, l’últim testimoni de la història que els nazis han intentat destruir.
És fascinant veure com Burdekin va imaginar aquest món anys abans que l’horror real del nazisme s’hagués desplegat per complet. I encara més impressionant és que, en un moment en què les dones estaven relegades a la cuina, l’església i la criança –el trist lema nazi de “Kirche, Kinder, Küche”–, Burdekin ja ens advertia dels perills del feixisme per a les dones. Perquè la lluita contra el patriarcat no es pot separar de la lluita contra el feixisme.
La seua obra esdevé, d’aquesta manera, una visió extraordinàriament contemporània, que connecta amb les actuals lluites feministes contra l’autoritarisme. L’autora, amb una veu clara i ferma, ens ofereix una de les crítiques més ferotges al feixisme i al patriarcat que mai he llegit, una òbvia influència per a El conte de la criada, de Margaret Atwood. Una obra que, malauradament, sembla més rellevant avui que mai.
[Font: www.laveudelsllibres.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário