Prou desconegudes, foren les úniques aviadores de combat durant la Segona Guerra Mundial. Hitler les odià tant que ordenà imposar la Creu de Ferro a cada soldat que en matés una.
Escrit per Miquel Payeras
Per fer front a la invasió nazi, el 1941, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) mobilitzà tots els homes en edat de poder emprar una arma. I, a més, aproximadament un milió de dones. Al contrari del que passà a altres països combatents, les dones de l’URSS no serviren només com a personal auxiliar, de rereguarda o d’infermeria, sinó que foren franctiradores, conductores de camions, de tancs i, també, aviadores de combat.
A partir de juny de 1942, molts campaments alemanys situats en tot el front oriental començaren a rebre atacs aeris nocturns que tenien per objectiu evitar que els soldats poguessin descansar. Cada nit passava dos quarts del mateix: poc després d’anar-se’n a dormir començaven a sentir un estrany soroll que provenia d’avions amb el motor aturat —i que el provocaven les ales en tallar l’aire— i, tot seguit, s’iniciava el bombardeig. Una onada rere l’altra durant hores i hores, algunes vegades durant tota la nit.
Les tropes nazis al principi no s’ho acabaven de creure, però ben aviat no tingueren altre remei que acceptar la realitat. Qui els bombardejava cada nit no eren pilots, sinó aviadores de combat soviètiques. Aquelles incursions nocturnes eren tan arriscades i valentes com efectives: impedien que les tropes alemanyes dormissin. Així una nit i una altra i una altra... L’Estat Major nazi s’ho va prendre tan seriosament fins al punt que creà un regiment de combat nocturn especialitzat per fer front a aquelles dones. El soroll que feien les ales dels avions que els atacaven —amb el motor aturat— en tallar l’aire semblava com el d’una granera fent net; per això els soldats alemanys començaren a referir-se amb ràbia a aquelles dones amb granera que volaven en l’obscuritat com a Nachthexen, ‘les bruixes de la nit’.
Bruixes de la nit. Eren molt joves, de 17 a 23 anys. Totes voluntàries i bona part d’elles universitàries que havien accedit als estudis superiors gràcies al fet que les autoritats comunistes, amb reticències masclistes, havien imposat la igualtat entre sexes en l’accés a l’educació.
Durant els anys trenta, en algunes de les escoles soviètiques s’imposaren activitats extraescolars que ajudaven a la formació. Entre altres disciplines, hi havia la de futurs pilots. Un bon grapat de jovenetes s’hi apuntaren amb la idea de posar-se algun dia als comandaments d’un avió.
Quan el 1941 l’Alemanya nazi envaí l’URSS, ja hi havia prou dotzenes de joves dones que tenien el títol de pilot. La més famosa i veterana era Marina Raskova, la primera a haver obtingut el diploma de pilot. Quan les autoritats decretaren la mobilització general per fer front a les tropes nazis que envaïen el país, limitaren l’aportació de les dones a feines auxiliars, de logística i infermeria. Tanmateix, més d’un centenar d’aquelles joves amb el títol per volar van escriure cartes a Raskova demanant-li que intercedís davant del dictador, Ióssif Stalin, perquè les acceptés com a pilots de combat. L’aviadora era una Heroïna de l’URSS —un títol oficial que atorgava una situació de privilegi— i Stalin la idolatrava. Quan li va plantejar la idea, l’acceptà tot d’una i li encarregà la formació d’un grup femení d’aviadores.
Raskova contestà les cartes de les joves pilots i ràpidament tingué suficients voluntàries per formar tres unitats de combat: el 586è Regiment de Combat Aeri, el 587è Regiment Aeri de Bombardejos i el més famós, el 588è Regiment de Bombardeig Nocturn, que convertiria en honor l’insult nazi que les titllava de bruixes de la nit.
D’aquesta manera, l’URSS es convertí en el primer país a autoritzar que les dones fossin aviadores de combat. El 588è llançà més de 23.000 tones de bombes sobre posicions enemigues. Segons els historiadors militars russos, la seva intervenció bèl·lica tingué destacada rellevància en l’estratègia general de la contraofensiva de l’URSS contra els nazis.
«Al principi els homes se’n reien de nosaltres», recordava la matemàtica i física Irina Rakobólskaia, que fou una de les comandants del regiment de vol nocturn. «Però, a poc a poc, així com volàvem, ens anaren dient “germanes” i alguns dels soldats d’infanteria ens deien “les criatures celestials”, mentre que els alemanys ens titllaven de “bruixes de la nit”», publicava la BBC el 6 d’abril passat.
El mèrit bèl·lic de les dones aviadores soviètiques és encara més rellevant si es té en compte que les autoritats les posaren a volar en uns aparells antiquats i que no havien estat dissenyats per al combat. De fet, funcionaven des de feia prop d’una vintena d’anys com a avions d’entrenament per a nous pilots i per fumigar camps agrícoles. Es tractava del Polikàrpov Po-2, dissenyat de forma molt senzilla: estava fet de fusta contraxapada i lona, sense cap tipus de blindatge ni protecció especial, la cabina era oberta —la qual suposava haver de volar amb temperatures nocturnes gèlides—, no portava cap metralladora ni tenia ràdio, i si bé era prou maniobrable, en realitat no tenia cap oportunitat si es topava amb un caça nazi.
El grup femení de combat nocturn va ser format per 115 dones i feu la seva primera missió el 12 de juny de 1942. La tàctica que usava era tan simple com l’avió. Se’ls equipava amb dues bombes, al límit del pes que podien portar. Atacaven en grups de tres. Quan l’aviadora de la nau de referència s’acostava a l’objectiu —volaven a uns 3.000 metres i a 120 km/h— apagava el motor i començava a planejar, perdent elevació a poc a poc, encenia una balisa per guiar les altres navegadores i un avió rere l’altre descarregava les bombes quan arribaven a la vertical de l’objectiu. A vegades una nau anava desarmada i només servia per fer de guia a les que bombardejaven.
Era una tàctica simple, però gens fàcil de portar a la pràctica, perquè la pilot havia de mantenir l’avió en línia recta cap a l’objectiu mentre rebia dels alemanys des de terra tant els canons de llum —potentíssims focus que enlluernaven les aviadores— com el foc de les metralladores i canons antiaeris nazis.
No pocs dels Polikàrpov mai tornaren a la seva base: 32 de les 115 pilots moriren en acció. Però, a pesar de les baixes, dels menyspreus de molts dels seus companys —inclòs l’assetjament sexual, segons testimonis directes de les pilots que recollí el 2016 la investigadora, especialitzada en història contemporània russa, Lyuba Vinogradova— i d’una indissimulada actitud de les autoritats de no reconèixer els seus mèrits bèl·lics, cada nit un destacament de les bruixes volava contra l’enemic. La seva missió no era destruir objectius militars amb les bombes, sinó «pertorbar els alemanys, no deixar-los dormir i que l’endemà, esgotats, s’haguessin d’enfrontar a les forces de terra», recordava la ràdio i televisió britànica.
Ben aviat, aquestes dones pilot destacaren per una tàctica innovadora que els permeté portar a terme més missions en menys poc temps que qualsevol altre grup de combat aeri. Organitzaren un circuit sense aturall: enlairament, bombardeig, retorn, rearmament, proveïment de combustible i tornar a sortir. I així fins a 15 vegades en una nit. Uns registres increïbles que les aviadores i les altres dones de suport de terra convertiren en possibles gràcies a una innovadora organització que ideà una de les comandants del regiment, Ievdokia Berxànskaia. En la tradició de les altres unitats aèries cada nau tenia un grup de suport de terra que s’encarregava de proveir-la de tot el necessari. Però ella creà grups especialitzats en cada acció —rearmament, combustible...—, que s’ocupaven de totes les naus i que se servien de tot el material necessari a través de cintes transportadores que no s’aturaven en tota la nit. Cada avió estava llest per tornar a volar uns 10 minuts després d’haver aterrat.
Vint-i-tres de les pilots reberen la màxima condecoració del país, la d’Heroïna de l’URSS, però en acabar la guerra aquella unitat de combat aeri format exclusivament per dones no va tenir els homenatges que varen merèixer altres unitats d’homes. Durant dècades, el record de les bruixes de la nit s’anà diluint. En els últims vint anys, s’ha recuperat la seva memòria a partir de llibres —sobretot d’historiadores i investigadores del paper femení durant la guerra— que han posat en relleu l’aportació d’aquelles aviadores a les quals Adolf Hitler odià tan intensament fins al punt que ordenà que es condecoràs amb la Creu de Ferro —el més alt honor per a un militar alemany— qualsevol soldat que matàs una bruixa de la nit.
[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário