Arnau Barios (Térmens, Noguera, 1989) ha traduït del rus un clàssic de Nikolai Gógol, Ànimes mortes, editat per La Casa dels Clàssics: l’estranyíssim viatge d’un antiheroi per una Rússia enfangada amb la intenció de comprar pagesos que han mort sense que la seva mort hagi estat certificada.
| Arnau Barios |
—Ànimes mortes és un encàrrec o vas ser vostè qui li va oferir el projecte a La casa dels Clàssics?
—Va ser un encàrrec, però un d’aquells encàrrecs que penses que han encertat, perquè té una llengua excessiva i puc ser la persona adequada per traduir-la. “D’això, me’n puc sortir”, vaig pensar. Amb Txékhov o amb Puixkin —i amb Tolstoi, no cal dir-ho— tinc més feina perquè hi ha un control molt gran sobre la frase, un ascetisme molt estricte i precís. Però amb Gógol no: aquesta llengua és l’excés i el carnaval. I encara que pugui semblar el contrari, a mi em surt millor aquest estil que no pas l’altre.
—Tanta diferència hi ha entre Nikolai Gógol (1809-1852) i els altres escriptors russos?
—Sí, crec que no n’hi ha cap que tingui un estil comparable. Hauríem d’esperar els modernistes de principis del segle XX, com l’Andrei Beli, que comencen a experimentar també amb la llengua. Fins aquell moment no hi ha res que es pugui comparar amb Gógol. És molt peculiar. Tot i això, hi ha coses que sí que recordaran a Gógol, com la seua manera tan viva de fer parlar la gent. Això sí que ho va adaptar Dostoievski [1821-1881]. Ell sí que té una manera de reproduir la parla del carrer molt impactant per l’època. Qui ho feia abans que ell era Gógol.
—Ja havia llegit Ànimes mortes?
—Sí, dues vegades. La primera vegada també vaig llegir la mal anomenada segona part...
—Què és aquesta segona part?
—La primera part és l’única que Gógol va publicar en vida. La segona part la va escriure i, com que no n’estava satisfet, la va cremar abans de morir. La segona part que s’ha publicat de vegades era només un esborrany que van trobar després. Estic content que La casa dels Clàssics m’hagi acceptat fer només aquesta part.
—A Rússia és un clàssic popular, aquest Ànimes mortes?
—Sí, i és un dels clàssics que la gent llegeix amb plaer. Perquè Tolstoi i Dostoievski també són grans clàssics, però la gent ja té prou problemes a la vida per posar-se a llegir coses més depressives. En canvi, la gent torna a Gógol amb més alegria perquè sap que s’ho passarà bé.
—Però en el seu moment no va agradar a tothom.
—Mig mig. Va haver-hi gent que es va ofendre. Sempre hi ha qui reacciona malament: “Ei, com t’atreveixes a parlar així de Rússia!”. Però va tenir molt d’èxit i la gent esperava la segona part que ell mateix Gógol havia anunciat. Per això no va sortir mai la segona part: no va saber respondre a aquestes expectatives. Sabia que tenia tot el país expectant i ell va quedar encallat completament: els últims anys de vida no avançava...
—En cap cas és una novel·la convencional per diverses raons: primera, que no hi ha ben bé plantejament, nus i desenllaç.
—No... Tot i que al final de tot hi ha la resolució de la intriga, del perquè el protagonista vol comprar les “ànimes mortes” [els noms dels pagesos que han mort sense que la seva mort hagi estat certificada] als diferents terratinents. Fins al final no coneixem la seva biografia ni per què ho fa.
—La novel·la no es fa feixuga, excepte alguns fragments que ell mateix fa més repetitius per empipar el lector.
—Sí, de vegades és un recurs humorístic. Com aquells acudits que tenen la seva gràcia a allargar la narració fins a exasperar la persona que l’escolta.
—Hi ha un exemple d’això que també situa l’autor en un lloc poc convencional: cap al final de la novel·la, quan descriu un carro per enèsima vegada i diu: “La carretel·la, aquella que era com les que fan servir els solters i que havia estat tant temps quieta a la ciutat, i que potser ja ha avorrit una mica el lector”.
—Ah, sí. Perquè sempre diu això de la carretel·la.
—Després el mateix narrador explica que no ha volgut fer una novel·la convencional amb un protagonista virtuós: “No agafem l’home virtuós de protagonista (...) Ja és hora que enganxem el carro a l’home mesquí. Sí, que vingui l’home mesquí, que el pentinarem”.
—Sí, perquè, en lloc d’agafar un heroi, ha anat a buscar l’antiheroi, el personatge més matat, com el de la sèrie The Office, un personatge que no té gens de gràcia, la grisor absoluta, i el converteix en protagonista.
—I que coincideix amb personatges que encara són pitjors.
—Sí, i és interessant veure com el protagonista es va adaptant a cadascú. Amb un parla d’una manera; amb un altre, d’una altra; intenta guanyar-se’ls a tots adaptant-se de manera camaleònica als funcionaris, als terratinents, etc.
—Hi ha una crítica a la societat russa del moment, però també a la humanitat sencera, si més no a les formes socials occidentals que ell coneix d’altres llocs?
—Sí, sobretot cap al final es veu que no només parla de Rússia, sinó de tota la humanitat. Fa servir Rússia de metonímia per a tota la humanitat.
—Tot això ho barreja amb moments onírics molt surrealistes, com quan va en el carro i barreja son i realitat.
—Sí, o aquell que s’imagina les vides dels pagesos morts que ha comprat: tu et degueres morir caient d’una bastida; tu, d’aquella altra manera.
—Què és el més difícil i el més agraït de traduir Gógol?
—Hi ha una cosa que és al mateix temps la més difícil i la més agraïda de traduir-lo: aquesta llengua seva, que et deslliga una mica les mans per fer el que vulguis, però que et planteja el repte de trobar la manera que soni creïble en un català a mig camí entre un gran prosista de principis del XX (un Ruyra o un Víctor Català), però amb el punt d’humor de Pere Calders. Una espècie de Frankenstein d’escriptors catalans que sumin bon estil, un punt còmic i amb molta riquesa dialectal. Molt sovint, dins la mateixa frase, hi ha una macedònia d’estils, des de la llengua més burocràtica i avorrida dels funcionaris fins a la més poètica. Sempre et porta cap on no t’ho esperes. O talla la frase amb alguna banalitat o algun acudit.
—La riquesa en dialectalismes també la comenta a l’epíleg quan cita Andrei Beli, que deia que Gógol “és un Diccionari Dahl abans que el Diccionari Dahl” i vostè explica que el Dahl és una mena d’Alcover-Moll del català.
—Sí, això ho diu Beli en un llibre molt bo que es titula El mestratge de Gógol. Em va fer gràcia, perquè jo també m’he passat moltes hores consultant el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll. És simptomàtic que un rus també tingui aquesta sensació. I la veritat és que moltes de les paraules que fa servir Gógol són mots que es fan servir en literatura per primera vegada i molts cops, també per última vegada.
—Com és?
—Són paraules que ell ha sentit i apuntat en una llibreta i que ningú més ha escrit abans. Gógol deu ser un dels escriptors amb més riquesa lèxica del rus.
 |
| Ànimes mortes Nikolai Gógol Traducció d’Arnau Barios Pròleg de Xènia Dyakonova La Casa dels Clàssics Barcelona, 2024 320 pàgines |
Nikolai GógolTraducc[[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário