La llengua catalana s’esborra per moments

Escrit per Víctor Alexandre

Ara fa pràcticament sis anys de la presentació del Manifest del grup Koiné a càrrec de l’associació Llengua i República al Paranimf de la Universitat de Barcelona. El Manifest, titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, signat per 275 persones del món acadèmic i professional vinculat a la llengua, Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, membres de l’Institut d’Estudis Catalans, catedràtics, professors, escriptors, entre les quals jo mateix, filòlegs, pedagogs, traductors, lingüistes, sociolingüistes, juristes en dret lingüístic, etc, va tenir un impacte extraordinari que va sacsejar la societat catalana i va desfermar un gran debat. Especialment perquè el Manifest posava el dit a la nafra en qüestions com la por, aquesta por inconfessa que tenalla Catalunya des de fa tants anys, i gosava explicar que el suposat bilingüisme social (no confondre amb l’individual) és la maniobra perfecta per substituir la llengua catalana i convertir-la en quelcom residual circumscrit als àmbits col·loquial o merament simbòlic.

Que el Manifest remarqués que la llengua pròpia de Catalunya, com diu el seu nom, és el català, independentment de les llengües que es parlin al país, que són unes tres-centes, i que advertís que el descens progressiu del seu ús s’estava aproximant a xifres després de les quals la ciència lingüística conclou que la recuperació ja és impossible, topava frontalment amb el discurs oficial. Fou així com, fruit d’una vergonyosa aliança entre el catalanisme submís, temorós de perdre vots, i l’espanyolisme sibil·lí, es va formar una pinça per desacreditar, mitjançant una rabiosa campanya mediàtica, tant el Manifest com les 275 persones que el signaven.

No cal dir que la immensa majoria de les veus que van atacar el Manifest ni tan sols se l’havien llegit. Només calia escoltar o llegir què deien per veure que no en tenien ni idea i que només els movia la ideologia. Òbviament, no suportaven que hi pogués haver res que empenyés la societat catalana a prendre consciència del lingüicidi que s’estava perpetrant. Però en trobar-se que no tenien arguments científics per rebatre-ho, van recórrer a la mentida, a la tergiversació, a la desqualificació, a l’insult i a la calúmnia. Totes aquestes barbaritats estan recollides ara en el llibre "Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat" (Nexum Edicions, 2021) en el qual, com indica el títol, s’expliquen amb detall totes les qüestions que apuntava el Manifest i es posa en evidència la maldat de les falsedats, de les acusacions i de les difamacions que, ja fos per nacionalisme espanyol o per hispanocentrisme català, es van llançar sobre els seus autors i els signataris.

Però no es pot mantenir una mentida indefinidament i la situació alarmant que denunciava el Manifest l’any 2016 s’ha tornat gravíssima sis anys després. Només sis anys! Ara fa uns mesos, la Plataforma per la Llengua feia públic l’informe sobre l’estat del català i donava dades esfereïdores: en els darrers quinze anys la llengua catalana ha perdut mig milió de parlants. Mig milió! I la davallada avança a passes de gegant fins al punt que només un 32,4% de la població parla habitualment en català i només un 7,5% de les sentències són en català, la xifra més baixa dels darrers quinze anys. I més greu encara: algú ha vist alguna mesura per revertir la situació i plantar cara a Espanya, per part de les nostres autoritats? Cap ni una. Submissió absoluta. No és estrany que, davant la indiferència política, hagin de ser sectors representatius de la societat els qui tirin del fre d’alarma.

Arribats aquí, recomano vivament la lectura d’aquest llibre, "Llengua i República". Els catalans que estimen la seva llengua, i que justament per això la parlen i l’escriuen, s’adonaran de quina és la situació que ens espera si no hi posem remei. Un remei, per cert, que és incompatible amb el sotmetiment de Catalunya a Espanya. Llegiu-lo, hi trobareu elements de reflexió sobre la subordinació lingüística en la població infantil, en l’adolescent, en la universitària, en els àmbits socials generals, sobre les diferents fases de la castellanització, les conseqüències de la ideologia bilingüista... Fins i tot s’hi inclou el marc juridiconormatiu que la llengua hauria de tenir en la futura Constitució de la República Catalana.

Cap llengua desapareix sense que la població que la tenia com a pròpia la substitueixi per una altra, i el català es troba immers en aquest procés de substitució. Si continua, i tot indica que sí, es tallarà la transmissió intergeneracional i ja no hi haurà marxa enrere. ¿Quant de temps tenim de marge, científicament acreditat? Tan sols vint o vint-i-cinc anys. Una única generació. Impedir-ho, per tant, és a les nostres mans, però cal voluntat. Per començar, podríem deixar de practicar la submissió apresa i mantenir-nos en català cada cop que algú se’ns adreça en espanyol. Esborrar una llengua és esborrar el sentit de la seva existència.

[Font: www.racocatala.cat]