L’estaca. El desglaç d’un himne

La sort més gran d’una cançó és que la gent se la faci seva i la canti de memòria. Un himne és també això: un cant que la gent pot recordar. A Catalunya en tenim uns quants: Els Segadors, l’himne del Barça o del Club Super 3, L’estaca…

 Lluís Llach

Escrit per Bernat Puigtobella

És curiós el que ens ha passat aquests darrers mesos amb “L’estaca” de Lluís Llach, una cançó d’autor que havíem mig oblidat i que hem recuperat amb les mobilitzacions de l’1-0. La transversalitat generacional d’aquesta cançó ha tingut la virtut de fer ressonar en les reivindicacions actuals tota la memòria de la resistència antifranquista.

Hi ha hagut altres recuperacions, com la de “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, una cançó que no té fusta d’himne però que té la mateixa virtut de “L’estaca” de retornar-nos a un moment de la història que crèiem superat.

Em pregunto per què entre les acaballes de la dictadura franquista i l’1-0 del 2017 no hem estat capaços d’interioritzar col·lectivament altres himnes amb aquesta mateixa càrrega emocional. De què han servit tots aquests anys d’enderrocks, festivals, el màrqueting 2.0 de les discogràfiques indies o Spotify?

Han servit de molt, esclar. Ara tenim un col·lectiu de músics i cantants amb recursos tècnicament molt superiors als de la Nova Cançó, que disposen de plataformes i circuits per donar a conèixer arreu les seves cançons.

El que ha canviat, però, és l’actitud del cantautor. Ha renunciat una mica a canviar el món per centrar-se en el seu món interior. És amb les pròpies inquietuds que pot arribar als seus fidels. No aspira tant a propiciar una comunió col·lectiva com ficar-se dins de cada un dels que l’escolten. Cantautors que es comporten com si visquessin en un país normal, però que ara s’han adonat que no som un país normal.

Hem viscut tan bé durant tants anys, que ja no ens recordàvem dels nostres propis himnes! Que una cançó es converteixi en un patrimoni col·lectiu no depèn només de la seva qualitat, sinó d’una connexió emocional oportuna que no es pot provocar només campanya de màrqueting. Cal però disposar d’espais de comunió on aquestes cançons es puguin cantar i compartir. És per això que el Barnasants és més necessari que mai.

[Font: www.nuvol.com]