S’acaba l’estiu i com cada any torna el VISA pour l’image a Perpinyà, sens dubte el festival de fotoperiodisme més prestigiós del món. Aquesta és ja la 31a edició del certamen, que cobrim regularment des del 2014. La proximitat de Perpinyà ens permet als catalans gaudir amb totes les facilitats dels millors fotoreportatges de l’any. I fer-ho en una ciutat acollidora i sense cap mena de cost perquè les visites als dotze espais expositius són totalment gratuïtes.
La lenta agonia del llac Victòria | Foto: Frédéric Noy
Escrit per Josep Maria Cortina
El nombre de visitants del festival no para de créixer. Si l’any 2016 parlàvem d’unes 165.000 persones, el 2018 aquesta xifra va arribar als 220.000 visitants, a més dels 12.000 escolars que en els dies posteriors al tancament visiten les exposicions en visites guiades per a ells. A més de la Secció Oficial, la ciutat acull en tota mena de locals públics i establiments comercials l’anomenat Festival OFF -que arriba a la seva 25ena edició- on es presenten vint-i-cinc treballs, en format i extensió més reduïda, de fotògrafs amateurs que tenen així una oportunitat d’or de donar a conèixer el seu talent.
Al Palais des Congrés, seu del festival, es celebren tot un seguit de conferències i debats al llarg de la setmana professional i els fotògrafs es poden reunir en una àmplia sala i presentar els seus treballs i portfolios a responsables d’agències i mitjans de comunicació. Resulta curiós veure com en els darrers anys els portàtils han reemplaçat les diapositives, els fulls de contacte i les imatges en paper que es feien servir en el recinte de l’Hotel Pams, seu dels primers anys del festival.
Sala de presentacions de portfolios al Palais des Congrés | Foto: J.M.Cortina
En paral·lel a les exposicions i durant la setmana professional, cada nit té lloc al recinte del Camposanto, al centre de la ciutat, un sessió on es projecten en una pantalla gegant imatges foto periodístiques destacades de l’any, els millors reportatges i s’entreguen els tretze premis que concedeixen diferents entitats i patrocinadors. En uns moments en que la fotografia s’ha banalitzat tant, realment impressiona veure més de 3.000 persones assegudes a les grades seguint atentament els treballs dels fotògrafs.
En aquest espai, el primer dia de projeccions es varen presentar els reportatges de fotògrafs catalans, que malauradament tenen una reduïda presència a Perpinyà. Es tracta amb el seu treball “Turisme de masses a Barcelona” de Tomàs Abella i “Paisatges de lluita” de Tino Soriano, de qui recentment hem parlat en aquestes pàgines arran del seu magnífic llibre recentment publicat “Ayúdame A MIRAR. La bíblia del reportaje gráfico”.
Turisme de masses a Barcelona, foto de Tomàs Abella, i Paisatges de lluita, foto de Tino Soriano
Mentre fèiem el recorregut per les exposicions que ens mostren els escenaris i les víctimes de les guerres, la pobresa i la crueltat humana, hem recordat molts dels passatges del llibre en el que s’expliquen també la duresa de les condicions de treball i de la vida dels fotoperiodistes que aquí poden semblar per uns dies personatges glamourosos envoltats de mitjans, entrevistes i presentacions.
Enguany es presenten a la secció oficial vit-i dos reportatges, una xifra lleugerament menor que en anys anteriors, tots ells de la màxima qualitat. Com ja és habitual les imatges es presenten en tots els casos, excepte en dos excepcions que comentarem, en un format i dimensions unificats. Resulta curiós observar que en la pràctica totalitat les fotografies utilitzen el format horitzontal com si els fotoreporters renunciessin al format vertical, una de les llicències avantatjoses que permet la imatge fotogràfica. Potser això sigui degut a les exigències dels mitjans que tendeixen a reclamar la horitzontalitat en les seves publicacions. Del total dels vint-i-dos reportatges, quatre estan signats per dones. Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció és que només tres treballs estan realitzats en blanc i negre, una edició que francament he enyorat en alguns dels reportatges que pel meu gust haurien sortit guanyant en la gama de grisos.
Un cop més haig de felicitar el festival pels peus de foto que, amb una redacció precisa i sintètica, ajuden a comprendre molt millor les imatges i fan realitat aquella magnífica reflexió del fotògraf madrileny Alberto Garcia-Alix, quan diu que “Los pies de foto las echan a andar”… I a més, els texts estan situats realment al peu de les fotos en el passpartout la qual cosa evita a l’espectador les desagradables torsions que habitualment exigeixen les exposicions de fotografies quan els títols i peus de foto són situats lluny i molt a sota de les imatges. M’atreviria a dir que més d’una lumbàlgia té el seu origen en l’ajupiment al que els dissenyadors obliguen els espectadors d’exposicions de fotografia…
En canvi, no puc evitar repetir enèrgicament dues crítiques que he fet en repetides ocasions i que veig que no hi ha forma de corregir.
Em refereixo, en primer lloc, a la molt deficient il·luminació de l’espai de l’Église des Dominicains. Certament no es tracta d’una sala d’exposicions, però atesa l’alçada i la posició dels focus, la llum que arriba a les imatges resulta absolutament insuficient per a que l’espectador pugui veure de forma raonable les fotografies i llegir-ne els peus. Com s’ha fet en d’altres espais és imprescindible millorar aquesta il·luminació per respecte tant als espectadors com als fotògrafs. Tots sabem que fotografia vol dir escriptura amb la llum. I sense aquesta darrera la primera perd molt del seu valor. Exhibir treballs extraordinaris com els que es presenten al VISA sense unes mínimes condicions d’il·luminació no sembla estar a l’alçada del festival.
La segona es refereix al magnífic i gratuït fulletó guia (inclosa una versió en català) on estan relacionades totes les exposicions i els espais d’exhibició i també altres informacions sobre la resta de les activitats del festival. Està molt ben editat però s’hi troba a faltar, un cop més, un imprescindible índex alfabètic, tant per autor com per títols de les exposicions que faciliti la localització i les consultes que sense ells resulten molt laborioses, fins i tot diria jo francament enutjoses. Tant costa afegir al final un índex alfabètic on es pugui consultar el nom de l’autor o del treball i la pàgina en que estan emplaçats?
Pel que fa als espais una de les novetats d’enguany és la de llibreria del festival, on es poden trobar gran quantitat de llibres interessants i aconseguir la dedicatòria d’alguns dels autors. Habitualment estava emplaçada al costat de l’entrada de l’Église des Dominicains i ara s’ha desplaçat al modern i més funcional local de la seu del “Centre International de la Photographie”, al costat mateix del Couvent des Minimes, que acull el gruix de les exposicions.
La resta dels espais segueixen en les seves condicions habituals i seguim trobant a faltar l’encant del Couvent de Sainte Claire i la Chapelle du Tiers de Saint Dominique que enguany no s’utilitzen. Pel que fa al comentari de les diferents exposicions sempre resulta molt difícil escollir entre tots els treballs perquè, com hem dit, a Perpinyà només s’hi presenta el bo i millor de la professió. Malgrat això em permeto recomanar algunes de les que més m’han agradat.
Començant per les que es presenten al Couvent del Minimes jo destacaria les següents: en primer lloc, just a l’entrada del recinte, l’excel·lent treball en blanc i negre d’Alvaro Ybarra “1984 : Venezuela”, on il·lustra sobre les penalitats de la població en els darrers anys. En segon lloc “Caixmir: Una guerra sense fí” de Dar Yasin, un potentíssim relat de la situació bèl·lica en aquest país que està actualment en el focus de l’actualitat. “La lenta agonia del llac Victòria”, un treball de Frédéric Noy per al National Photographic que il·lustra sobre els greus perills que amenacen el sistema ecològic del segon llac més gran del món. “El Sahel en Perill” de Pascal Maitre, un impressionant documental sobre una de les zones més perilloses del planeta. Finalment, es dedica un ampli espai a “Rangers”, una mena d’antològica dels treballs de Brenton Stirton, un fotògraf de natura guardonat amb molts World Press Photo i altres premis sobre el tema de la caça furtiva.
Unes altres exposicions en diferents espais que també m’han impactat són les següents: al Palais des Corts, “La fi inesperada del setge” d’Abdulmoam Eassa, guanyador del Visa d’Or humanitat de la Creu Roja sobre els bombardejos del govern sirià de les poblacions rebels. A l’encantador Hotel Pams, Éric Hajd presenta “Dilluns, dimarts, dimecres dijous, divendres, armilles grogues, diumenge”, un potentíssim reportatge sobre la revolta de les armilles grogues a França. A l’Église des Dominicains, es pot veure el profund reportatge, en un intens blanc i negre, “Presoners” de Valerio Bispuri, sobre la dramàtica situació de les presons a Itàlia, molt semblant a les que hem vist en països del tercer món. Al pati de la mateixa església es presenta en un muntatge singular, molt poc freqüent fins ara al VISA, amb enormes impressions sobre roba, el treball de Kirsten Luce per al National Geographic: “La cara oculta del turisme de fauna”. Una presentació espectacular.
Exposició de l’I.E.F.C. a l’Hotel de Ville | Foto: Carme Esteve
Cal esmentar finalment la presència ja tradicional de l’Institut d’Estudis fotogràfics de Catalunya (I.E.F.C.) que, com cada any, presenta el treball de sis dels seus alumnes en el marc de la preciosa sala de l’Hotel de Ville. Aquesta repetida participació d’una institució catalana al VISA és molt d’agrair perquè apropa als nostres joves al món del la fotografia de gran qualitat.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário