Em vaig endur una branca petita d’heura
de Collserola. Va ser gairebé un acte inconscient. Parlava amb ma
germana, les dues passejant enmig del més semblant a un bosc que hi ha a
tocar de Barcelona, i de tota una paret coberta d’heura em vaig anar a
fixar en una branca que en sobresortia amb una fulla minúscula i encara
no verda a la punta. I em vaig veure obrint la butxaca petita la
motxilla, traient-ne les tisores que sempre duc per si de cas i
tallant-la. I la resta del camí el vaig fer amb l’heura entre els dits.
Un cop a casa, vaig posar la branca en un
got d’aigua, en el primer que vaig trobar, i la vaig deixar a l’ampit
de la finestra de la cuina, convençuda que dos dies després s’hauria
pansit. Però va passar una setmana, s’havia anat bevent l’aigua, n’hi
havia posat més, i la fulleta de la punta ja era verda i una mica més
grossa, i havia brotat una nova branca petita d’un to verd pàl·lid que
em va emocionar. Vaig córrer a buscar un recipient més maco per acollir
el primer èxit botànic de la meva vida i de l’ampit de la finestra de la
cuina va passar a la prestatgeria nova de trinca que tinc al despatx.
Me la miro mentre escric aquestes ratlles
i no us podeu imaginar com m’alegro de veure-la. Ja fa quinze dies que
la cuido i el brot nou ja fa un centímetre i mig. No sé quants cops al
dia m’aturo a observar-la de prop, amb el nas a tocar del brot més
tendre. Somio una habitació coberta d’una manta d’heura verda, tota
filla de la branca que vaig tallar mentre passejava amb ma germana pel
bosc que tinc a vint minuts en ferrocarril de casa.
Ara penso que aquell parell d’hores que
em vaig passejar amb l’heura entre els dits va fer que em canviés per fi
la sort botànica. He mort un munt de plantes per arribar aquí. L’heura
em devia amarar els dits de fortuna verda i ara em sento una jardinera
poderosa capaç de convertir els meus balcons en zones verdes envejables.
I no puc evitar relacionar-ho amb el de
sempre. Escriure té una part de botànica, de brots que surten una mica
per art de… (no, de màgia no) natura, perquè han trobat l’aire adequat
per fer-ho, perquè hi ha algú que se’ls mira i els busca un recipient
que els escaigui. Els traços de l’heura a les parets de la meva
habitació com cal·ligrafies botàniques, ramificacions d’històries que
creixen cada dia si les regues quan toca. I jo ara per fi em recordo de
regar les plantes.
[Font: tinavallescriu.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário