Entre els primers estrangers que viatjaren a Eivissa en els anys trenta hi havia un nombre considerable d’alemanys. Però molts no eren turistes sinó jueus que escapaven de l’alemanya nazi a la recerca d’un paradís mediterrani: un somni que compartien amb Walter Benjamin -el més conegut de tots ells- i que la majoria va veure estroncat a conseqüència de la Guerra Civil i el franquisme. Tres llibres ('L’hotel dels jueus', 'Experiencia y pobreza' i 'Los indeseables') demostren que els nazis els van perseguir fins al paradís de les Pitiüses.
 |
Escrit per Àlex Milian
“A les parets blanques de la ciutat d’Eivissa, hi he vist, pintada amb carbó, l’esvàstica del Führer”. Ho denunciava la periodista Irene Polo el 1935 des de les pàgines de L’Instant. I continuava: “A Sant Antoni hi ha un cavaller de nom teutó, viatger inquiet i enigmàtic, propietari d’una casa magnífica a la vora del mar, que quan arriba a una reunió d’alemanys, saluda amb aquella mà morta de Hitler; al país hi ha molts jueus alemanys, i es diu que els alemanys nazis tenen la missió de vigilar-los”.
L’Eivissa dels anys trenta era un paradís per a tots els visitants que arribaven a les Pitiüses. Allò que alguns veïns consideraven llunyania i aïllament, era per als turistes un atractiu; les cases del camp eivissenc eren, per als arquitectes vinguts del continent, una meravella de senzillesa i funcionalitat que responia a les necessitats de la modernitat; la pau que respirava el mar, una font d’inspiració per a escriptors vinguts d’arreu.
El més conegut dels turistes d’aquella dècada, el filòsof alemany Walter Benjamin, no es va queixar de la falta de llum elèctrica i aigua corrent fins que va emmalaltir de malària i va sentir la necessitat de marxar. Mentrestant, a Eivissa va deixar els escrits filosòfics, va escriure contes com no havia fet mai i va enllestir la seva obra narrativa més important, Infància a Berlín cap a 1900.
Irene Polo descrivia la seva arribada a Eivissa com una experiència colpidora: “Quan baixeu del vaixellet i poseu peu a terra, sobre el port de la vella colònia de Tir, quedeu com estabornit. No sabeu què ha passat: si és que esteu enlluernat del sol sobre les cases blanques, o si és que esteu eixordat del silenci. (...) El mar, ací, és petit com una bassa de jugar les criatures; els raigs de sol, convertits en solet, hi brinquen jugant a rotllo”.
L’illa paradisíaca aviat va anar omplint-se de gent vinguda d’arreu i sobretot d’alemanys. I la situació política en aquell país de seguida va convertir Eivissa en un microescenari de la guerra que els nazis van endegar contra els jueus i els demòcrates alemanys. Molts jueus, com el mateix Benjamin, van fer cap a Eivissa en aquella època i molts membres del Partit Nacionalsocialista també. I alguns espies nazis.
Tres llibres de l’última dècada expliquen amb rigor tres casos concrets d’aquells anys trenta. L’hotel dels jueus (Institut d’Estudis Eivissencs, 2007), de José Miguel L. Romero i Maria José Vidal Torres, parla dels Germans Hanauer; Los indeseables (Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 2018), també de José Miguel L. Romero, de “La expulsión de los judíos residentes en Eivissa y Balears (1939-1945); i Experiencia y pobreza (Periférica, 2017), de Vicente Valero, explica la vida —i obres— de Walter Benjamin a Eivissa durant les seves dues estades, el 1932 i el 1933. Valero també parlarà sobre aquest tema en les properes XXXVI Jornades d’Estudis Històrics i Locals que se celebraran a Maó (Menorca) del 22 al 24 de novembre i se centraran en “Els jueus a les Balears. Presència, expulsió i repressió”.
Valero defensa que l’arribada de jueus a Eivissa “esdevé un fenomen important sobretot a partir de l’any 1933”. Aquell any, al gener “Hitler arriba al poder i, a la primavera, ja hi ha molt moviment aquí. De fet, Benjamin, que ja havia estat el 1932, vindrà a Eivissa com a primera part del seu exili l’estiu de 1933. I el 1934, es pot detectar que s’inauguren negocis, sobretot d’hostaleria, i els propietaris són jueus. No en sabem el nombre, però seguint el rastre del Benjamin trobes que hi ha hostals, bars, una botiga de fotografia, una sèrie de negocis els propietaris dels quals eren clarament jueus: gent que es buscava la vida amb un tipus de negoci normalment diferent del que tenien i del qual possiblement no sabien res o en sabien ben poc”.
José L. Romero enumera, ja a L’hotel dels jueus, un bon nombre d’alemanys amb negocis a l’illa, un fenomen que estudiarà més a fons a Los indeseables: a banda dels set germans Hanauer, que primer regenten bars i després un hotel, i dels Holzinger (protagonistes de Los indeseables) Romero en cita uns quants: “Anita Ellmauer tenia el Bar Alemán (...); Hess i Sternau inauguraven el juny de 1935 el Bar Puerto; Lene Schneider feia el mateix el setembre de 1933 amb el bar saló de te Ca Vostra (...); Rudolf Selke, un cafè als Molins”.
[Font: www.eltemps.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário