Primera documentació: 27/11/1998
| Tipus | sintagmació |
| Contextos | Antonio Banderas és, de moment, l’últim exemplar d’una llarga nissaga de justiciers amb antifaç en què hi ha hagut de tot, des de rutilants estrelles del cinema mut fins a còmics mexicans de segona divisió. [El Periódico, 27/11/1998] |
| El 17 de gener del 1978 un home que parla acceleradament, com un actor de pel·lícula de cinema mut, rep els primers aplaudiments. [Ara, 23/03/2017] | |
| Observacions | La història del cinema comença el 1895, quan els germans Lumière van projectar la sortida dels obrers d’una fàbrica de Lió. De seguida, l’invent de les imatges en moviment va tenir una gran acollida i a la primera pel·lícula d’Alice Guy (1873-1968), La fada de les cols (1896), la van seguir moltes d’altres. Així, Georges Méliès (1861-1938) va incloure avenços tècnics i narratius que van ser determinants per al desenvolupament del cinema, com a la pel·lícula Viatge a la lluna (1902). Després Erich von Stroheim (1885-1957), Charles Chaplin (1889-1977) o Buster Keaton (1895-1966) van popularitzar definitivament el que ara coneixem com a setè art, nascut sense paraules i denominat, per aquest motiu, cinema mut. Fins que no es va projectar El cantant de jazz (1927) d’Alan Crosland, el cinema no incorporava so sincronitzat (especialment diàlegs) i consistia únicament en imatges, que sovint presentaven problemes amb la velocitat de la reproducció (accelerada), que s’acompanyaven amb la música en directe d’un piano (tot i que en algunes ciutats grans hi havia orquestres senceres). Sovint, entre algunes escenes, en aquestes pel·lícules s’afegien subtítols o cartells per aclarir la situació o mostrar fragments de diàleg. L’arribada del so al cinema va arraconar les pel·lícules mudes, però recentment diversos cineastes han homenatjat el cinema mut, com Michel Hazanavicius amb The Artist (2011) o Pablo Berger amb Blancanieves (2012). |
[Font: neolosfera.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário