Sovint, quan una cosa ens agrada, només pensem a repetir-la. Repetir aquell viatge, repetir aquell sopar, repetir aquella nit… Tot el que volem és tornar a sentir aquella glòria momentània que ens va fer feliços i que tenim emmagatzemada com un tresor a la memòria.
Hi ha coses, però, que la segona vegada que les fas destrueixen la sensació de la primera vegada. És una sensació que frustra, i que desgraciadament ja he tingut en diverses ocasions.
Londres, 2009. The Phantom of the Opera. Sense entendre un 80 % de la lletra, acabo plorant, rendida davant la Bellesa amb majúscula, la perfecció melòdica duta a l’extrem.
Nova York, 2017. The Phantom of the Opera. Amb l’expectació de reviure el que havia sentit a Londres, trobo una obra envellida, uns cantants que (ara que em sé les cançons) no les interpreten tal com sonen al disc, i una posada en escena tronada i sense cap al·licient.
París, 2011. Pujant els graons d’un edifici que per fora no semblava res de l’altre món, em topo, de cop i per sorpresa, amb una meravella estètica que em fa dubtar si he arribat al paradís: la Sainte Chapelle. Unes vidrieres que m’impressionen tant que converteixen aquest lloc en el meu lloc preferit de tot el món.
París, 2013. Torno a la Sainte Chapelle, aquest cop per ensenyar-la a la família. De sobte em sembla més petita, menys lluminosa, menys gràcil…
Barcelona, gener de 2017. Anem a veure Sugar, el musical a un teatre petit de l’Eixample. Ens encanta. Passa a ser el número 1 en el nostre rànquing particular. La història és divertida, els actors, fenomenals; els ballarins, espectaculars… Sortim extasiats davant del que acabem de veure. Sovint el recordem com “el dia que vam anar a veure Sugar”.
Barcelona, juliol de 2017. Tornem a veure Sugar, ara en castellà i al teatre Tívoli. Error. No sé si pel canvi de llengua, per l’absència d’algun dels ballarins, si perquè ja sabem el guió de la història, si perquè el teatre és més gran i més impersonal… fins i tot se’ns fa avorrida. Sortim decebuts. Decebuts amb nosaltres mateixos, per haver volgut repetir aquell instant precís en què sortíem del mateix espectacle i tocàvem la glòria amb les puntes dels dits.
I neix, aleshores, la por a repetir, la por a no sentir el mateix que la primera vegada i que la imatge esplendorosa que en tenies es contradigui amb la sensació del “no n’hi havia per tant”. Suposo que hi ha diverses explicacions. La idealització del passat; el fet que com més vivim, més costa que les coses ens impressionin; o potser el més important: la gestió de les expectatives. Un cop ja ho has viscut, ja saps què t’esperes i com que havia estat tan fantàstic, qualsevol intent quedarà sempre per sota del record.
La vida és repetició, però hi ha coses que és millor guardar-les a la memòria tal com van ser: una experiència única i irrepetible. I aquí la decisió: no tornar a veure un espectacle que m’hagi fascinat, perquè repetir no és duplicar, és destruir. Que l’avarícia de voler a tornar a sentir la felicitat d’aquell moment no ens faci perdre el primer record que havíem gravat al cor.
[Font: ambullsdemillennialblog.wordpress.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário