Olivier Truc: “Lapònia no interessa a Estocolm”

Olivier Truc (1964) viu a Estocolm. Ha estat el corresponsal de Libération dels països nòrdics i en l'actualitat ho és per a Le Monde. Una sèrie de reportatges sobre renpolis (cos policial noruec creat el 1949, establerta al nord del pais, i treballa en casos relacionats amb la població indígena i la cura dels rens) per a la televisió francesa va donar com a resultat que comencés a escriure novel.la negra. En català tenim la primera, L'últim lapó (Columna ) i en castellà El último lapón i El estrecho del lobo, totes dues a Destino.

Olivier Truc

Per CARLES DOMÈNEC 

Abans havies escrit guions i dos llibres reportatge. Com et convertires en escriptor de novel.la negra?

Bé... Va ser un accident. No va ser intencionadament. Després d'haver fet una sèrie de reportatges l'any 2004 sobre renpolis per a Libération, em va cridar un productor francès de documentals per a la televisió i em va demanar si estava interessat en fer un documental sobre renpolis. Vaig acceptar i durant un mes i mig en total vaig conviure amb ells. Vaig veure com funcionava la societat, la relació entre les autoritats noruegues i els samis. Varen ser moltes històries, molta gent... Vaig decidir que faria un llibre reportatge sobre renpolis. Vaig començar a treballar i el que em va passar és que... Bé, no sé ben bé com explicar-lo. Es va convertir en una novel.la negra. Podia explicar la història d'una altra forma, ficar-m'hi dins els personatges, la seva personalitat. Era una forma molt distinta de treballar que quan fas periodisme. Llavors t'has de cenyir als fets, a la realitat.

Un francès escriu sobre els països nòrdics. Quines impressions has rebut?

Han estat molt positives. Els meus llibres han estat traduïts al danès, suec, finès i noruec. Desgraciadament no al sami. A la fira del llibre de Gotemburg [la més important dels països nòrdics N.A] la gent deia: ”Nosaltres no sabem res de Sápmi i ens ha de venir un francès a explicar-nos-ho!”. Però així és. Jo m'assabento de moltes coses que succeixen a França aquí, a Suècia, que a França mateix”. Farà uns mesos em convidaren a la ciutat d'Hammerfest, al nord de Noruega, on part de la meva segona novel.la té lloc. Els diaris escriuen de la meva vinguda. Jo que ”he mort” el batle d'Hammerfest. Al llibre mor. I quan arribo a la ciutat em rep el batle. Va ser un interessant debat. La cosa va acabar bé: em feren fill adoptiu de la ciutat.

Penses que hi ha una pressió forta cap als samis?

Vaig arribar a Suècia el 1994. El primer article que vaig escriure sobre ells va ser el 1997. Es tractava de les segones eleccions a Sametinget, el parlament sami. Vaig conèixer a una jove sami que estudiava a Estocolm. Ella em va contar la història de la seva família. Eren propietaris de rens a Härjedalen i tenien un conflicte obert amb diversos propietaris de terres. No tenien cap possibilitat de guanyar, de certificar que havien estat a aquelles terres més de cent anys. No tenien cap document. Els samis no escrivien. La seva era una tradició oral. Era totalment desesperançador. Perdien judici rere judici.

Suècia té una molt bona reputació al món. És coneguda per defensar les minories, els Drets Humans, pel model nòrdic... Em va sorprendre veure que la minoria que tenen els països nòrdics fos tan maltractada. Va ser això i el fet que els meus col.legues periodistes a Estocolm no s'interessaven, no els importaven aquestes qüestions. Estaven totalment desinformats. Els hi era més fácil viatjar a Mallorca que a Sápmi. Puc entendre perquè, però com a periodista ho trobava estrany. I com més investigava em vaig assabentar que no són només els propietaris de terra els que volen el seu bocí d'aquesta terra, són les companyies mineres, els propietaris de boscos, les indústries petrolieres. I també, aquesta discriminació que hi ha cap als samis que hi és un poc per tot arreu allà i que des d'Estocolm és invisible.

Per què creus que la resta de Suècia sap tan poc dels samis?

Mala consciència. Una colonització que no es vol reconèixer com a tal. Això és una cosa que els francesos, espanyols, anglesos i portuguesos fan, els suecs no colonitzen. Molts suecs no veuen que Sápmi és una colònia o un lloc que s'ha convertit en una colònia. Ho entenc. No és necessari travessar el mar com feren els francesos o els espanyols. Aquí n'hi ha prou amb ”caminar” fins a Lapònia i dir ”això és nostre”. És una colonització, no hi ha cap dubte. I pot ser un fet molt provocador pels suecs. Ho entenc quan creixes amb l'imatge del teu país com un país que ajuda. Els suecs també han colonitzat, no igual que altres poders colonials. No s'ha produït un genocidi com a Amèrica o Austràlia. Ha estat una conquista cultural. Els samis no són un poble que hagi estat ben tractat per l'Estat suec. Hi ha molts d'investigadors i escriptors suecs que han fet una feina ben bona documentant aquest procés.

Notes: 

Sápmi és el nom que es dóna a totes les terres on viuen els samis sense tenir en consideració les fronteres dels estats (Suècia, Finlàndia, Rússia i Noruega).

Sami és el nom de la població indígena de Sápmi. El terme lapó es considera despectiu.

Lapònia és el nom de la regió pertanyent a l'Estat suec on viuen els samis.

[Foto: Albert Herranz - font: revistabearn.com]