Un món interior de ritmes, acords i polles amb vinagre

Per Gaspar Blancafort

Fa uns dies vaig assistir involuntàriament a una conversa digna d’un gag dels Monty Python. Una noia d’uns vint anys amb pinta d’estudiant d’humanitats es va acostar per parlar amb un pseudoartista emergent a qui, pel que sembla, considera el nou Lou Reed. La pobra tremolava com un poll. Ell, un torturador de guitarres i micròfons que no arriba als trenta-cinc i que, gràcies a la VISA de l’empresa familiar, viu la seva particular fantasia de rockstar al Raval, va fer veure descaradament que no s’adonava de la seva presència. Fingint que estava absort contemplant a l’horitzó alguna meravella que només el seu geni era capaç de reconèixer, es va encendre un cigarro amb l’èmfasi de qui està convençut d’estar canviant el curs de la història. La noia li va cridar l’atenció i en Pete Doherty de cap de setmana va simular tornar amb desgana a la realitat immunda que la resta de mortals ens veiem obligats a habitar.

– Perdona que et molesti –va dir ella–. Imagino que estaves en el teu món interior de ritmes, acords i harmonies.

A hores d’ara encara no me n’he recuperat de l’ensurt. “El teu món interior de ritmes, acords i harmonies”. Déu n’hi do. Música per l’ego, aliment pel monstre. Qualsevol individu amb dos dits de front s’hauria mort d’un atac de vergonya aliena i li hauria dit a la noia que això del “món interior” és més propi de lectors de la Súper Pop que d’adults alfabetitzats.

Però l’aprenent d’Andy Warhol va dissimular un petit orgasme i, amb l’expressió de l’ídol de masses que, tot i menysprear els fans, té un dia magnànim, va esbossar un lleuger somriure afirmatiu. A partir d’aquí, ja us podeu imaginar la resta de la història. Ella elogiava les seves creacions i ell insultava la seva intel·ligència amb un falsa modèstia molt mal fingida. Resulta que, a banda de “crear harmonies”, el nostre petit Da Vinci també es dedica a “materialitzar l’ontologia de l’esquerda antropotel·lúrica jugant amb la llum i l’absència.” En altres paraules, omple el seu Facebook d’autoretrats en blanc i negre amb cara d’existencialista francès. Ell davant del mirall observant la guitarra com si esperés una resposta de l’Oracle de Delfos. Ell embolicat amb una manta en un racó de l’habitació amb el rostre inexpressiu per denunciar la deshumanització de les societats capitalistes. Ell en un concert cantant d’esquena al públic. Ell observant la façana del MACBA. Ell fumant. Ell aquí. Ell allà. Ell. Ell. Ell.

I sobretot, ell en un reportatge d’un suplement dominical amb el títol “Singulars creatius.” Al capdavall, resulta que la noia volia que li signés la primera pàgina del reportatge, on apareix despullat i tapant-se els genitals amb una pandereta. Suposo que la idea del periodista era ressaltar la força natural del seu talent. I a fe que ho va aconseguir, perquè la noia li va demanar com s’ho feia “per resistir el dolor que brolla de la creativitat compulsiva.”

Just en aquest moment jo estava fent un glop de cervesa i gairebé m’ennuego. Me’n va sortir un raig pel nas i vaig moure lleugerament el cap amb l’esperança de mullar-los una mica. Diria que no ho vaig aconseguir, però almenys ho vaig intentar. 

[Font: www.nuvol.com]