Francesc Foguet repassa la dilatada trajectòria de Xirgu en diverses latituds escèniques –catalana, espanyola i llatinoamericana–, i la seva gosadia estètica a l’hora de configurar un repertori arriscat i renovador.
 |
Escrit per Francesc Foguet i Boreu
Margarida Xirgu (1888-1969) és una de les actrius més fascinants de la història del teatre català del segle XX. Una de les poques intèrprets que ha perviscut en el terreny procel·lós i canviant del mite. No és que tingui una biografia sensacionalista o escandalosa –tret d’algun bes furtiu o un epistolari amb un admirador dandi i donjoanesc– que permeti elucubrar mòrbidament sobre la seva vida íntima. Fou una dona de teatre lliurada a temps complet, amb cos i ànima, a l’art d’interpretar, dirigir o ensenyar. La consagració al teatre, en qualsevol dels indrets on va actuar, era absoluta.
Al llarg de la seva trajectòria artística, durant més de seixanta anys, Xirgu va obtenir una gran projecció internacional i el seu pas per diverses latituds va deixar una empremta que encara perdura. Molt més, ves per on, que al seu país natal, de vegades massa mesquí i oblidadís, desavesat d’albirar grans horitzons. A l’Uruguai, per exemple, on l’actriu hi va desenvolupar la darrera etapa de la vida artística, continua sent un referent viu entre la professió teatral, de vegades idealitzat, de vegades discutit, com tots els mites. Encén encara debats intensos en què es posa en joc la política cultural d’un període d’esperances i de vitalitat democràtica.
Malgrat procedir d’un teatre d’abast limitat i problemes estructurals endèmics com el català, Xirgu pot homologar-se amb les grans actrius internacionals de la seva època: l’espanyola María Guerrero, la italiana Eleonora Duse i les franceses Sarah Bernhardt i Gabrielle Réjane. Com totes aquestes intèrprets, també va ser una “diva”. De ben jove, va encimbellar-se a primera actriu de les formacions en què va treballar i va exercir d’empresària i directora de la seva companyia. No es va deixar trepitjar per la prepotència d’alguns primers actors i va haver de defensar-se en un món d’hegemonia homenívola.
Xirgu va ocupar els primers llocs allà on actuava: primer, a l’escena catalana; després, amb més dificultats, a l’espanyola; i, finalment, en un mitjà molt competitiu, a la llatinoamericana. Sense les gires al continent americà, sense el seu pas pels escenaris de Buenos Aires, Mèxic, Montevideo o Santiago de Xile, potser Xirgu no seria l’actriu mítica en què s’ha convertit. La llunyania hi ajuda. La seva cartografia dibuixa anades i vingudes, amb viatges i gires, en què Molins de Rei, Barcelona i Badalona, les tres ciutats de la seva intimitat, s’alternen amb Madrid, les tournées per les ciutats espanyoles i les grans capitals llatinoamericanes fins a instal·lar-se, els darrers anys, a l’Uruguai.
A més, Xirgu va aconseguir un nivell de popularitat insòlit en el seu temps, comparable amb les grans estrelles del cinema. De molt jove, ja es van estampar postals dedicades a ella que es venien en els quioscos de la Rambla. Quan fa l’aterratge a Madrid el 1914, el seu nom conquereix –gradualment, perquè no li ho van posar gens fàcil– les portades de les grans revistes il·lustrades del moment. En les darreres gires llatinoamericanes, Xirgu és tractada com una gran actriu. En els diaris argentins que es feien ressò de l’activitat frenètica dels escenaris de Buenos Aires, posem per cas, Xirgu hi destaca sovint en el magma espectacular de l’època.
Xirgu és una actriu versàtil i polivalent, imponent dalt l’escenari, amb una presència magnètica, capaç d’interpretar papers còmics i tràgics.
Les fites de la seva dilatada odissea com a dona de teatre, en què no hi manquen els moments difícils i els fracassos estrepitosos, són una suma d’atzars i superacions, de salts endavant i consagracions. Un botó de mostra: per un cop de bona sort, l’empresari argentí Faustino da Rosa, que viatja per Europa amb l’objectiu de dur a Buenos Aires companyies i actrius de primera categoria (Bernhardt, Duse, Réjane, Guerrero), veu actuar la jove Xirgu al Principal i decideix contractar-la, el 1912, perquè faci una gira per Amèrica. Serà la primera i decisiva per obrir-li la porta a l’escena espanyola i, anys a venir, per oferir-li un refugi al seu exili obligat.
Quines són, a grans trets, les quatre categories que podrien singularitzar una actriu catalana i que justificarien entonar-ne una oda als seus valors excepcionals? O potser, en realitat, hauríem d’escriure’n una elegia per la pèrdua metafòrica d’aquest referent en les noves promocions d’intèrprets catalans que, en la majoria dels casos, ignoren qui és? Molts dels estudiants d’arts escèniques que passen per la plaça Margarida Xirgu, davant per davant de l’Institut del Teatre de Barcelona, no saben res o pràcticament res d’aquest nom. De fet, ni d’aquest ni d’altres noms de la seva tradició teatral. És una raresa formativa que ens hauríem de fer mirar.
La primera de les categories de singularització és el caràcter multifacètic de la seva dedicació al teatre. Xirgu és una actriu versàtil i polivalent, imponent dalt l’escenari, amb una presència magnètica, capaç d’interpretar papers còmics i tràgics, encara que tingués més tirada cap a aquests darrers. Va ser antològica, en el seu temps, l’actuació de l’actriu en els vodevils que es programaven al Teatre Nou del Paral·lel, després de l’escàndol moral provocat per Salomé d’Oscar Wilde (Principal, 1910), perquè hi lluïa uns vels amb transparències suggeridores i hi ballava amb el ventre nu.
A la condició d’intèrpret, cal afegir-hi també la de directora d’escena i pedagoga. Al capdavant de la seva pròpia companyia, Xirgu treballa amb exigència i rigor. Introdueix novetats per modernitzar les escenificacions (obliga els actors a aprendre’s els papers de memòria). Cerca incansablement noves obres per estrenar, llegeix molt i tria al seu gust. Admira la poesia i procura que el seu teatre se n’impregni. Emprèn noves gires per les Amèriques (1921-1922 i 1923-1924) amb un repertori eclèctic i modern. Com a pedagoga, primer a Santiago de Xile i, més tard a Montevideo, es mostra draconiana, com si reclamés el culte a una religió que exigeix dedicar-hi les vint-i-quatre hores de la jornada, tots els dies de l’any, ja que, per a ella, el teatre és vida.
Xirgu va ser una actriu amb tots els ets i uts, una diva discreta i lluitadora, una de les intèrprets més universals del teatre català del segle XX i de tots els temps.
El repertori seria la segona categoria d’excepcionalitat. Com assegurava ella mateixa, una actriu deixa molt poques traces. El repertori esdevé la seva obra. Tot i la necessitat de compaginar el més comercial amb el més innovador, per raons de taquilla, Xirgu va vetllar sempre per seleccionar molt bé els textos que volia interpretar. No endebades buscava, amb intuïció, audàcia i tenacitat, aquells autors –Lorca va ser una de les seves grans troballes– que podien contribuir a modernitzar el seu art. La primera gira americana li va servir de lliçó: sense un repertori singular, no destacaria entre les actrius del moment.
La llista de noms d’autors i obres que va estrenar durant tota la seva singladura és enlluernadora. Ricard Salvat feia notar, amb un punt d’hipèrbole, que era la prova més evident de la dimensió intel·lectual de l’actriu. El repertori xirguà, divers i eclèctic, modern i renovat, abraça les tradicions escèniques catalana, espanyola, francesa, italiana, anglosaxona, alemanya, austríaca, russa, argentina, uruguaiana, etcètera. No hi falten els grans noms: Shakespeare, Molière, Gogol, Guimerà, Wilde, Shaw, Hautmann, Valle-Inclán, Crommelynck, Bengoa, Lorca, Williams o Camus, per destacar-ne uns quants.
Delerosa de la tornada, el 1949, Xirgu es planteja el repatriament, però una furibunda campanya de desprestigi a la premsa franquista li ho impedeix.
Indissociable en el seu cas, malgrat ella mateixa, el compromís polític que va adquirir com a actriu republicana, catalanista i antifeixista s’erigeix en la tercera categoria. L’actriu pren una dimensió política als anys trenta, quan renova en un sentit progressista el seu repertori i es converteix nolens volens en una de les muses de la primavera republicana. Durant aquells anys, estrena les grans figures de la dramatúrgia espanyola republicana –Alberti, Casona i, sobretot, Lorca– i esdevé un objectiu a abatre per la dreta reaccionària. Cansada de tantes polèmiques i assetjaments, emprèn una nova gira a Amèrica, la quarta i definitiva. Abans, però, la tardor de 1935, fa la que seria la darrera escala a Barcelona amb una programació bàsicament lorquiana. L’esclat de la Guerra d’Espanya n’impedirà el retorn.
El seu exili artístic esdevé polític des del moment en què el sinistre Tribunal de Responsabilitats Polítiques la condemna, el 1940, a “pérdida total de bienes, inhabilitación para cargos de toda clase a perpetuidad, y extrañamiento, también perpetuo, del territorio nacional”. Delerosa de la tornada, el 1949, Xirgu es planteja el repatriament, però una furibunda campanya de desprestigi a la premsa franquista li ho impedeix. Els sectors més reaccionaris de l’Espanya feixista, impietosa i venjativa adés i ara, no li perdonen la seva condició d’actriu catalana i republicana.
Durant el periple per l’Amèrica Llatina, Xirgu mai no va perdre el contacte amb la catalanitat exiliada. Accepta presidir tres edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (Santiago de Xile, 1943; Mèxic, 1957; Montevideo, 1963). Per consens entre el nucli d’expatriats de l’Uruguai, també aprova d’encapçalar, el 1959, per designació del president Tarradellas, la delegació de la Generalitat de Catalunya a l’exili d’aquesta república llatinoamericana. Com a delegada general, duu a terme una important acció diplomàtica amb iniciatives tan atrevides com enviar una carta, el 1961, a J. F. Kennedy, president dels EUA, per reclamar-li una rectificació de la política internacional nord-americana que permetés que el poble espanyol i el català recuperessin la democràcia.
La internacionalització seria la quarta categoria de singularització. Un mapa complet de les actuacions de Xirgu a les repúbliques llatinoamericanes, en els escenaris de les quals presentava el seu repertori de clàssics i contemporanis, donaria compte de l’abast de la seva projecció internacional: des de Cuba fins a Xile, passant per Mèxic, Colòmbia, Perú, l’Uruguai i l’Argentina, públics diversos van gaudir de les seves tournées. En la que havia de ser la quarta gira intercontinental i resultà la definitiva, Xirgu fou tinguda per una ambaixadora de la República espanyola amenaçada pel feixisme. Hi va donar a conèixer el teatre lorquià, convertit amb el seu vil assassinat en un símbol de la democràcia i la llibertat.
Una atenció a part mereix la darrera etapa de Xirgu a l’Uruguai, un petit país molt similar a Catalunya, però que té la sort de ser independent. A Montevideo, on va a parar després de patir censura a Buenos Aires, la vida artística de Xirgu hi eclosiona amb tot el seu potencial. En un context polític i cultural d’esplendor democràtica, en què l’actriu es troba com peix a l’aigua, dirigeix l’Escola Municipal d’Art Dramàtic (EMAD), de nova creació, que avui duu el seu nom, i codirigeix amb altres directors d’escena la Comedia Nacional de l’Uruguai, amb seu al Teatre Solís, encara avui una de les més prestigioses de Llatinoamèrica.
Entre 1949 i 1957, és un dels períodes més trepidants de l’actriu: dirigeix espectacles, forma deixebles, renova la companyia oficial, duu a cap gires a l’Argentina i Xile. Triplicada en intèrpret, directora i pedagoga, Xirgu és un puntal de la modernització de l’escena uruguaiana durant la dècada del 1950. Amb la Comedia Nacional, estrena com a directora i intèrpret muntatges d’èxit com ara La Celestina de Fernando de Rojas (1949), La loca de Chaillot de Jean Giraudoux (1951) o Macbeth de Shakespeare (1954). A l’EMAD hi imposa un pla d’estudis acurat i rigorós, d’inspiració europea, i hi prepara intèrprets que faran el salt a l’escena professional, com China Zorrilla o Estela Medina. A l’Uruguai de l’època, àvid de democràcia i cultura, Xirgu hi troba un locus amoenus idoni –feina, èxit, prestigi– on fer realitat molts dels projectes que tenia pensats per a l’escena del seu país.
En definitiva, Xirgu va ser una actriu amb tots els ets i uts, una diva discreta i lluitadora, una de les intèrprets més universals del teatre català del segle XX i de tots els temps. És, per fortuna, més de cinquanta anys després de la seva mort, un dels mites indelebles de la cultura catalana contemporània. La seva dilatada trajectòria en diverses latituds escèniques –catalana, espanyola i llatinoamericana–, la seva gosadia estètica a l’hora de configurar un repertori arriscat i renovador, i la seva significació com a dona de teatre compromesa i exigent l’han fet mereixedora de l’atenció dels crítics i investigadors d’arreu del món. Tanmateix, els mites no viuen només del passat ni d’un present amnèsic. Necessiten projectar-se en el futur, com a referent, model i exemple a seguir per a les noves promocions dels professionals de les arts escèniques i per al conjunt dels ciutadans cultes d’ara i aquí.
El proper dilluns 22 de juliol se celebra la gala del Premi Memorial Margarida Xirgu 2024, que enguany esdevé també l’acte central de la celebració dels 50 anys del premi. Els interessats en assistir-hi, poden inscriure’s des del web de la Fundació Romea.
[Font: www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário