estèvia f

Primera documentació: 13/01/2009

Tipus	manlleu del llatí
Contextos	Hi ha persones que mastegant una fulleta d’estèvia crua, en dejú, en tenen prou per equilibrar els seus nivells de sucre tot el dia, sense deixar la medicació. [El Periódico, 13/01/2009]
	Pàmies, que afirma no tenir por d’entrar a la presó, va defensar el cultiu d’aquestes plantes juntament amb l’estèvia pels seus beneficis medicinals i va assegurar que “cal fer-ne un bon ús”. [Avui, 24/11/2016]
Observacions	El botànic valencià Pere Jaume Esteve (1500-1556) va ser el primer que va estudiar l’estèvia, motiu pel qual el nom científic d’aquesta planta (Stevia rebaudiana) prové del seu cognom llatinitzat. L’estèvia, també coneguda com a fulla dolça o fulla de sucre, és una planta originària de l’Amèrica del Sud, que va arribar a la península al segle xvi reconeguda pel seu poder edulcorant, fins a 300 vegades superior al sucre, i que se sol consumir en fresc o en infusió. Alguns estudis farmacològics li atribueixen propietats medicinals: conté esteviòsid, una substància diürètica que ajuda a regular l’aparell digestiu i redueix la pressió arterial i el greix. Per als diabètics, sembla que té efectes positius perquè l’esteviòsid indueix les cèl·lules beta del pàncrees a produir quantitats importants d’insulina, cosa que contribueix a reduir la glucosa en sang. La Comissió Europea va autoritzar-ne la comercialització com a edulcorant després que l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària n’avalués favorablement la seguretat i des del 2011 es comercialitza en alguns països de la Unió Europea.

[Font: neolosfera.wordpress.com]