Per tots aquells catalans que es pensen que després d'Antònia Font no hi ha més vida a la música balear

Portada de l'EP 'Assera' de Lost Fills

Les bandes que han signat les cançons que més t'arriben, que t'han fet d'acompanyament musical durant moments importants de la teva vida, tard o d'hora, se separen. Totes tenen un cicle: D'un any fulgurant, de cinc vibrants, d'una dècada rodona, d'un quart de segle gloriós o d'una trentena o quarantena d'anys daurats en els quals han anant bastint un llegat discogràfic que els sobreviurà. Com tot a la vida, és refotudament dur el primer cop que una banda que t'agrada decideix dir-te “aquí s'acaba el que es donava”. El pas dels anys, et portarà a viure més dissolucions, comiats i defuncions artístiques i per molt que ja hi estiguis avesat, algunes seran igual de dures que aquesta primera.

Passaràs el mal tràngol refugiant-te, de tant en tant, en la nostàlgia, traient la pols a vells èxits dels qui t'han deixat, perquè encara que ells ja no hi siguin, la seva música es queda amb tu. Si n'ets fan, també et quedarà l'opció de seguir la trajectòria posterior, en solitari o sota altres artefactes creatius compartits, d'algun dels seus membres més destacats. Hi podràs trobar un nexe amb l'anterior etapa que et reconfortarà, una evolució que acceptaràs, o potser un trencament, que també encaixaràs bé o, altrament, et decebrà com mai i et farà voler perdre'ls-hi la pista. 

Una altra solució és fer el què fem els humans quan ens sentim abandonats per l'amor; buscar omplir aquest buit per a noves cançons, que ja no et podrà proporcionar aquest grup extint, amb la incorporació a l'Olimp dels teus escollits d'un projecte acabat de descobrir, que et torni a emocionar i vibrar. Potser aquesta novetat mai aconseguirà fer-te estremir com ho feies amb el vell, però també et procurarà grans moments.

De vegades, passa que no trobes aquest substitut. I no és perquè no existeixin candidats possibles, sinó perquè simplement, no el saps buscar. O bé per ignorància, perquè no saben on mirar, o el pitjor de tot, per vagància, si ets d'aquells a qui la música, perquè et toqui, se t'ha de donar mastegada: Recomanada i àmpliament radiada pels mitjans de comunicació.

Aquesta sensació d'orfandat és la que trobem en alguns principatins coneguts que el dia 28 de desembre de 2013 el tenen marcat perquè van perdre el seu grup mallorquí per excel·lència, Antònia Font. Són seguidors, alguns amb igual fervor, de la vida musical en solitari compositor de la banda, Joan Miquel Oliver, però sembla que amb un no en tinguin prou, i necessitin tot un conjunt que canti amb accent balear. I no el troben.

La mar Mediterrània i els 3/4 d'hora de vol des de Catalunya a Mallorca o els 50 minuts, si es vola a Menorca o Eivissa semblen un oceà i una travessia nedant quan es tracta de música. Una situació que ja s'havia viscut, amb alguna excepció notable a cada dècada (als 80, Tomeu Penya; als 90, Ja t'ho Diré, que es van instal·lar a Girona; o als 2000, Antònia Font) i que en una època com en la qual estem, amb Spotify, Bandcamp, Youtube, xarxes socials, mitjans i blogs especialitzats, teníem eines més que de sobres, per a deixar enrere la pèrdua, acabar amb el desconeixement i saciar les ànsies de novetat.

Tal com passa a Catalunya o al País Valencià, el moment musical que viuen les Illes Balears és molt dolç i val la pena enganxar-s'hi. Si ens centrem en el que es podria considerar com a pop de tall independent, hi trobem propostes trencadores amb punts surrealistes, d'altres més bucòliques i terrenals, tan acabades d'aparèixer com algunes que fa molt de temps que s'estan bregant, fins i tot, amb cert grau de notorietat al Principat, però que de totes totes, mereixen més difusió i arribar a públics més amplis. Qui vulgui bona música facturada amb aquesta denominació d'origen, aquí té uns quants noms on començar: Bèsties fascinants, en el millor sentit de la paraula, com Pep Toni Ferrer, cara visible d'Oliva Trencada o Lost Fills!, Miquel Serra o Jorra Santiago, un músic que sembla imprescindible i omnipresent a Mallorca, perquè a més de compartir projectes amb els dos anteriors, està enrolat en formacions a tenir presents com Pujà Fasuà, Manfel, Roig!, Arri Tatano o Saïm. Altres noms que s'han d'incloure en aquesta llista són els dels acabats de tornar Delên; Marcel Cranc, que ha facturat els últims discos en castellà; l'Equilibriste, nom sota el qual s'amaga des de fa uns anys tot un batallador de la música com en Joan Toni Skarabat; o propostes més recents com Da Souza, Leonmanso, Pistola, Maicalles o Salvatge Cor.

[Font: www.racocatala.cat]