Per Joan Solé
Ser dels qui creuen que hi ha una
alternativa a la digitalització avui en dia comporta erigir-se com un
romàntic. Sí, sóc un dels defensors dels diaris i les revistes en format
paper i afegeixo que sempre he cregut que els únics que poden dir amb
total certesa que aquestes publicacions deixaran d’imprimir-se són els
mateixos propietaris de les impremtes, la resta són suposicions i
pronòstics d’un mercat inestable i imprevisible.
L’any 1993, Sylvester Stallone va
protagonitzar una pel·lícula titulada Demolition Man. En una brevíssima
síntesi, Stallone és un policia que a causa d’un accident on moren
hostatges és condemnat a ser congelat en un estat d’animació suspesa
durant trenta-sis anys per descongelar-lo el 2032. Un càstig ben
singular. Quan desperta es troba en un món ordenat, net, sense crims i
totalment digitalitzat fins a tal punt que el sexe es practica amb un
simulador sense que hi hagi cap contacte físic entre els individus. Un
mètode anticonceptiu fantàstic.
Exageració o il·lusió, és descabellat
imaginar-se un futur així? Fins a quin punt estaríem disposats a
digitalitzar la nostra vida? Si fa no fa, ara mateix ja ens exposem a
mirades anònimes amb informació que trobem innocent. Ja hi ha lladres
que utilitzen les xarxes socials per estar alerta de publicacions
d’usuaris que pengen imatges del seu domicili o que anuncien que marxen
un temps de vacances. “Nova York, here we go!”.
D’on ve aquest morbo o necessitat de
penjar cada instant de la nostra vida que trobem digne de ser vintage,
hipster o cutrer? Fama o notorietat? Ser vist? Demostrar que els nostres
peus efectivament estan amb nosaltres a la platja? Ja ho sabien els
nostres pares que aquella foto que ens van fer quan teníem cinc anys
seria la nostra imatge de presentació per quan tinguéssim més de vint
anys? Es van imaginar algun dels nostres avantpassats que algun cop
apareixerien en una xarxa social i que la seva cara quedaria registrada
pels buscadors d’internet i a disposició de milions d’usuaris?
L’exposició de la nostra vida a internet
pot ser molt perillós, i transformar tot el que ja existeix en format
digital no esdevé sinònim de progrés, jo m’atreviria a dir que fins i
tot ho és de fredor. La setmana passada m’animaven a entrar al segle XXI
perquè encara carrego una carpeta en lloc d’una tauleta. I amb tota
sinceritat, prefereixo una carpeta i una cita cara a cara que la fredor
d’una pantalla. Sí, potser queda exagerat el simulador sexual que la
pel·lícula Demolition Man imaginava per a l’any 2032. Però estem al 2013
i ja fa anys que existeix el cibersexe. Temps al temps.
[Font: www.joansole.cat]
Sem comentários:
Enviar um comentário